Qui no vulgui veure’s retratat que no
vagi a veure-la. Però que sàpiga que aquest gest és de covards i que la vida és
entomar i aprendre. Vaja, que de petits conflictes interns –encara que potser
no els expliquem– en tenim tots i que aplaudim Joan Yago (dramaturg de
capçalera de La Calòrica) per haver-se atrevit a posar-los negre sobre blanc. A
més a més, hi ha drama, sí, però és d’aquell drama que frega la comèdia i que, mentre
et va lligant el nus a l’estómac, et distreu fent-te riure.

Això costa molt i alhora està molt bé,
perquè et planta la vida al davant, sense maquillatge, amb els seus clarobscurs,
perquè la miris en tercera persona però la reflexionis en primera, des de l’anonimat
d’una butaca amagada en la foscor. És o no és un privilegi experimentar una
situació que, poc o molt, talment o reenfocada, podem arribar a trobar-nos i
analitzar –sense prendre mal– com es pot resoldre?

La situació: una parella a la vida real
i també als escenaris amb 10 anys de relació que, just abans del bolo de Festa
Major, té una petita enganxada que, de mica en mica, deixarà a la vista el
problema de fons. Idealismes, inèrcies, zones de confort, objectius cada cop
menys compartits, diferència d’edat, crisi de canvi de dècada… aniran
espetegant com si fossin bombolles fins aleshores captives i, ara, en estat d’ebullició.

Tot i la duresa de sentències com “No
estem vivint la vida que volíem i no tenim la possibilitat que millori” no és
ni molt menys un espectacle depriment. Al contrari: pot ser una empenta per actuar
i ser més feliç, pot servir per treure ferro a l’assumpte i adonar-se que un no
pot estar preocupat malaltissament per allò que no ha fet, allà on no ha anat,
allò que no ha dit… És com una crida amable a la “o caixa o faixa”, a
emprendre amb un somriure i decisió.

El director, Joan Maria Segura, aixeca
un espectacle molt ben interpretat per Anna Moliner (atenció amb aquesta
polifacètica actriu que no deixa de créixer) i Joan Negrié. Ell exaltat, ella
conciliadora, claven els seus papers balancejant-se còmodament pels registres
de l’humor, la tensió còmoda i, també, el musical. Quan el text és bo –aquest ja
ha rebut el Premi Serra d’Or 2016– resulta més senzill defensar-lo i aquí els
monòlegs i diàlegs brillen per reals, espontanis, originals, interessants… A
més, s’han trobat enginyosament els recursos escenogràfics, de vestuari, dramatúrgics,
sonors, etc. perquè l’atenció no decaigui, arrencar més riures i sorprendre la
concurrència.