Quan hom es disposa
a veure l’enèsima comèdia sobre l’univers de les relacions de parella, topa de
sobte amb You say tomato i el transitat univers s’il·lumina amb la lluentor d’aquest
estel. Comèdia de situació per excel·lència: no hi ha situació més desfermada
que una crisi de parella d’actors, a una horeta escassa de sortir a escena i
sense tècnic que els il·lumini! Però You say tomato no és un artefacte còmic
qualsevol, ni tan sols una comèdia agredolça sobre les crisis cícliques que patim
els humans pel fet de ser-ho. Sota un embolcall lleuger, Joan Yago fa una no
tan lleugera reflexió sobre la professió i l’ofici dels actors, l’èxit
personal, els somnis juvenils i -sí, també!- sobre les relacions de parella.
Joan Yago, vinculat consubstancialment a la companyia La Calòrica des de la
seva fundació, se’ns presenta aquí com un autor madur i compromès amb l’ofici
de dramaturg, desprès d’haver tastat la interpretació i també la direcció. És
Joan Mª Segura (EGOS, Teatre o Contra el progrés d’Esteve Soler), però, qui
aporta a la peça una direcció fresca però precisa com escau a una peça d’aquestes
característiques. Això sí, compta amb la qualitat interpretativa d’Anna Moliner
i Joan Negrié que, junts i sols per primera vegada, són els encarregats de
donar el relleu necessari a uns personatges que podrien caure en la banalitat
en mans menys destres. La mesurada i subtil interpretació d’Anna Moliner ens
dibuixa una Rosó de carn i óssos i no un estereotip d’actriu maldestre que busca
la rialla fàcil que sap tenir el favor del públic des del minut u de la seva
aparició a escena. No menys corpòria (i corpulenta, clar!) és la composició que
Joan Negrié fa d’en Santi. A la ratlla dels quaranta, Santi pateix el col·lapse
de qui, de sobte, veu com un miratge llunyà els seus somnis de joventut i malda
per atrapar-los sense pensar que potser ja no són tan desitjables i que la
felicitat és potser just a tocar. Una Rosó, intel·ligent i bondadosa, sap
posar-li el mirall en l’angle adequat per fer-li canviar la perspectiva i
mostrar-li la vessant calidoscòpica de la realitat. Al capdavall, ambdós tenen
la fortuna de poder-se lliurar diàriament a allò que saben i els agrada fer. I
quan pensem que ja està, que aquest és el punt i final de la funció, ens
regalen una mena d’epíleg, tan ben treballat com la resta de la funció, on ens
mostren que és de debò que ho saben fer molt bé això dels duets romàntics i
ensucrats de tots els temps. Ens inquieta tan sols que un espectacle d’aquestes
característiques ocupi tan sols un espai petit en l’off de la Fira
Mediterrània.