Tu dius tomàquet, jo dic tomàquet… O tu dius tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga i jo dic tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga… a gust no pas dels consumidors del vegetal vermell i sucós sinó dels parlants, experiment lingüístic que ja va córrer en el seu moment en la versió original anglesa de la cançó.

El xou que munten Anna Moliner i Joan Negrié —anomenem-lo “xou” sense embuts ja d’entrada— s’empara en un dels coixins de la cançó ‘Let’s Call the Whole Thing Off’, escrita per George Gershwin i Ira Gershwin el 1937, una de les icones musicals de la pel·lícula ‘Shall We Dance’ (la del 1937, doblada aquí com a ‘Ritme boig’), amb el duet clàssic de Fred Astaire i Ginger Rogers.

I tot això és així perquè la cosa va precisament de duets, de dues musicals romàntics que una parella de fet que ha deixat les aspiracions de joventut pel camí interpreta en gira per fires i festes majors, en escenaris de mala mort, sense aconseguir aixecar el cap ni veure’s les butxaques plenes.

Malgrat la referència musical cinematogràfica, però, el muntatge —el xou, vaja— no és estrictament un musical tal com s’entén el gènere. Però els espectadors faran bé de retenir l’espera fins als tres últims minuts en què tot l’esplendor que ha amagat la misèria de la part del darrere de l’escenari esclata en un número antològic que broden, com a parella de cant i ball, Anna Moliner i Joan Negrié, i que s’emporta del tot els espectadors a la butxaca. (…)