El
recorregut d’aquesta comèdia agredolça és ja força llarg, i tot sembla indicar
que ho serà més. Desprèn una química que no ha passat desapercebuda als espectadors,
fruit d’una equació infalible que té, al meu parer, dos factors determinants.

Un
és la credibilitat dels diàlegs d’aquesta parella de perdedors (ho són tant com
tots nosaltres); dos artistes de ‘bolo’ barat de festa major, que canten i
ballen sobre música enllaunada cançons romàntiques de tots els temps. Entre
bambolines i abans d’una d’aquestes actuacions gens estel·lars, s’obre la caixa
dels trons. Les renúncies vitals i els fracassos passen factura, la crisi de parella
s’amplifica amb l’obligada convivència laboral (per cert: el títol del
muntatge, extret d’una cançó de Gershwin remet a allò de ‘tu dius blanc, jo dic
negre’). Però tot això no es presenta des de l’amargor, sinó que flueix a
través de comentaris i rèpliques espurnejades d’humor i comicitat. Un guió de
dialogista intel·ligent, el de Joan Yago.

L’altra
carta guanyadora és la parella d’intèrprets, que sembla realment una parella de
fet. La compenetració és admirable, com a actors, ballarins i cantants. I la
versatilitat d’Anna Moliner va en augment, dia a dia. Vaig tenir la sort d’assistir
a la funció número 100, que va esdevenir una càlida festa d’aniversari. A més
de ballar i cantar un popurri de cançons inèdit a l’espectacle, l’Anna Moliner
va entregar, en acústic, una de les cançons enregistrades al seu primer disc,
del qual ja n’ esperem la presentació. Que tremoli l’escena ‘indie’ catalana.
Ja la veig tocant al Primavera Sound.