Jordi Casanovas és sens dubte un gran dramaturg. Ha demostrat ser una
persona de gran energia, un professional que coneix l’ofici,
d’indiscutible fusta teatral, com a escriptor i director domina amb
talent el llenguatge escènic. Per això no entenc com ha pogut fer
una cosa com VILAFRANCA. No m’ho explico. Els actors, esplèndids, no
poden reflotar tal despropòsit. Des dels primers cinc minuts ja
s’albira el que seran dues hores sense cap interès. No hi ha màgia,
no hi ha art. Tot és previsible. És una proposta naturalista
allargassada i insípida i carregada de tòpics que no enganxen i que
acaba sent soporífera. No hi ha traça ni brillantor en els diàlegs,
l’argument es redueix a una típica disputa d’herències familiars,
és lineal malgrat els petits salts en el temps, marcats amb un
elemental canvi de llums.

Suposo que inicialment projectada per
ser representada amb el públic a dues bandes, en un teatre com el de
Sant Cugat, on ho vaig veure jo, s’arriba a l’absurditat de posar
dalt de l’escenari, rere l’espai de la representació, quatre grades
amb públic, i tota la resta d’espectadors disposats a la platea com
normalment. L’espai escènic no té cap secret: un jardí i un
menjador. Les virgueries escenogràfiques de coses bellugades
mecànicament és del tot innecessària. Com la posada en escena, no
seria un exemple de bon plantejament. L’únic moment de tensió, que
desperta cert interès, és quan els personatges posen les veritats
damunt la taula. Una versió “betes i fils” de l’injustament
cèlebre Agost. Precisament en aquesta escena la làmpada de
menjador que ha baixat del cel té una llum tan forta que impedeix a
l’espectador d’enfocar els rostres dels actors. Un error de manual.

Deixo de banda la qüestió catalana,
perquè no l’he entesa. Les minses referències diguem-ne històriques
no diuen res. Simplement que va caure el règim, que després va
venir Suárez, que Pujol va manar una eternitat i que ara visita els
jutjats perquè se li ha vist el llautó. Més que sabut. I si la
intenció és fer un retrat identitari… som una colla de fenicis,
voltors que ensumen herències a la manera de Zorba el Griego.

Sense parlar de la llengua que s’hi
parla. Hi ha castellanismes segurament volguts, però d’incorreccions
lingüístiques, sense valor semàntic ni dramàtic, n’hi ha un munt.
No hi ha cap necessitat de maltractar la llengua, menys quan el
projecte és pretesament catalanista.

Partint de la base que quan algú fa
una feina la voluntat és fer-la bé, perquè implica l’esforç de
moltes persones i ningú té ganes de fer un mal espectacle; quan un
autor jove que ha demostrat el seu talent fa un espectacle que als 80
ja hauria fet pudor de naftalina; quan un seguit de teatres
municipals s’embarquen en una operació conjunta i el resultat és
aquest… Em pregunto: què estem fent? Productes de qualitat ínfima
d’acord amb els temps d’enorme mediocritat artística i intel·lectual
que corren? Potser val la pena que sacsegem els llençols i els posem
al sol perquè morin els àcars. Siguem conscients que fem un flac
favor al teatre i sobretot que així no es guanya públic, que en
definitiva és la finalitat de tota obra. Se l’aborrega.

S’està entrant en un teatre-serial
televisiu més que perillós, discutible; abaixa el llistó del que
s’havia exalçat com a nova generació de dramaturgs-directors de la
nostra escena. Reclamo a tothom un mínim de sentit crític i de
recerca de llenguatges escènics arriscats, personals, interessants.

Molt lloable la iniciativa dels Teatres
Amics, que agrupa sis teatres municipals (Vilafranca, Viladecans,
Manresa, Vic, Granollers i Sant Cugat), els quals han produït
l’espectacle. Sempre són bones les noves propostes per engegar
projectes teatres, però més quan sorgeixen de comarques, és a dir,
fora de la macrocefàlia barcelonina.