El dia que estava veient la representació de l’obra ‘Vilafranca. Un dinar de festa major’, la colla castellera dels verds estava descarregant un 3 de 9 amb folre… però a Xangai! No és la primera vegada que els de Vilafranca se’n van a la Xina a vendre els castells catalans i embaladeixen i acoquinen el poble xinès amb les seves torres sense límit, si tenim en compte les peripècies aconseguides de castells com els 4 de 10 amb folre i manilles, i embolica pujant que fa fort.

Parlo de castells perquè l’obra ‘Vilafranca’ hi convida. Sobretot perquè hi ha un dels personatges que és casteller, dels de pinya, camisa verda, i que compareix al dinar de festa major familiar una mica tard, amb el braç en cabestrell… després d’haver-li caigut el castell al damunt.

Aquest és només un dels trets anecdòtics locals que alimenten el costumisme que hi ha darrere de ‘Vilafranca. Un dinar de festa major’, del dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) i que tanca així la seva trilogia sobre la identitat catalana després de les obres anteriors: ‘Una història catalana’ (2011) i ‘Pàtria’ (2012).

Però els qui recorden aquelles dues altres obres, comprovaran que ‘Vilafranca’ és totalment diferent i que beu de les fonts familiars, tradicionals i populars per fer-les transcendir del local cap al global. És a dir, si d’aquí a uns anys —posem un quart de segle— una nova generació teatral catalana vol recuperar ‘Vilafranca’, ho podrà fer sense prejudicis perquè el més essencial que sosté l’obra continuarà sent vigent. I d’altra banda, si l’obra s’exportés, només eliminant alguns dels trets més locals i de difícil comprensió per als foranis, també funcionaria perquè la seva arrel té una pàtina universal. (…)