Vilafranca és un treball ben fet, ben greixat, dirigit amb encert i amb un conjunt d’intèrprets formidables. I tanmateix té poc a veure amb el pols -i el sopols- característic de Jordi Casanovas, fins al punt que sembla més un encàrrec que el colofó de l’anomenada “trilogia catalana”. Ben cert que retrata amb bona pinzellada com s’escrostona una família en el dinar de festa major, un aplec de divergències soterrades que solen aprofitar l’enfilat camí de l’alcohol per emergir amb inusitada força. Però trobem a faltar aquell despietat furgar en la ferida, imprescindible per assolir una certa catarsi tràgica. Tampoc hi trobem els girs sobtats, colpidors, contundents amb què Casanovas sol sacsejar l’audiència. És com si no gosés arribar a sotragar els seus convilatans. Vull dir que l’obra, malgrat la impecable construcció dramàtica, no té la vibració punyent que hauríem esperat i s’entreté en ziga-zagues més tost avorridotes. I tanmateix tenim moments imponents de la mà de Manel Barceló, el pater familia postrat en una cadira de rodes i en procés d’Alzheimer, que només connecta amb fluïdesa amb una esplèndida Lluïsa Castells, la filla gran amfitriona del dinar festós que desemmascara la hipocresia familiar, i amb una frescal Vicky Luengo, la neta juganera i ballaire disposada a menjar-se el món a besades. Poca roba i molt sabó -per ensabonar qui? És allò que en italià en diuen “pulire la testa all’asino”…