La tercera obra que Jordi Casanovas estrena sobre Catalunya tanca un cicle dedicat a Catalunya. “Vilafranca” és el dinar de Festa Major que reuneix a tota la família, des dels avis fins als néts. Ara ja no es tracta de definir el catalans en oposició als xarnegos, com a “Una història catalana” ni de  la faula política que era “Pàtria”, sinó que es tracta d’una família convencional (avis, fills, gendres, néts….) en un dinar que vol ser la unió de tots. Però l’avi comença a mostrar un Alzheimer, l’àvia és gran, i a algun dels fills se li nota un interès evident per l’herència d’unes terres que li solucionarien els problemes econòmics.

Hi ha un ventall de retrats personals, d’interessos, de maneres de ser molt diferents dins aquesta família suposadament unida. Són les misèries d’una família rural. Són personatges propers que se’ns retraten en un dinar familiar de festa major. Es una família petitburgesa dels anys 80. Tot és un retrat dels sentiments de cada membre de la familia. L’espai escènic és força adient i espectacular, hi ha interpretacions correctes sempre i extraordinàries algunes com les de la Marta Angelat i Lluïsa Castells. En tots moments la figura de Manel Barceló, tot i no parlar gaire, domina l’espectacle, és l’avi, el pare malalt d’Alzheimer que es manté present durant tota la representació. “Vilafranca” és un espectacle gran i un gran espectacle. Tindrà èxit. Ja el té.