The Fountainhead és una obra tan espectacular com tremendament innecessària.
Els mitjans tècnics impagables que presenta no concorden entre ells (què fa una linotípia al costat de màquines d’escriure electròniques?) si bé s’assenta en una estètica general freda i high tech que podria actualitzar la voluntat reformadora de l’arquitectura moderna de principis de segle XX o esborrar qualsevol signe temporal concret, no està del tot clar.
Però després hi ha la interpretació naturalista dels actors holandesos que defensen -sembla que fins i tot convençuts- els principis del capitalisme a ultrança, l’individualisme i la submissió de la dona.
Deixant de costat la lleugera base real que l’autora Ayn Rand va fer servir de la vida i obra de Frank Lloyd Wright per la novel·la sobre la que s’ha muntat aquest espectacle, la història de The Fountainhead gira sobretot al voltant del despreci cap a les dues dones que participen de la narració. El que passa és que l’estil nòrdic de les actrius converteix alguns moments suposadament tràgics en situacions absolutament hilarants pel públic.
Gary Cooper tampoc va tenir gaire bones crítiques per la versió fílmica d’aquesta mateixa obra. Però, potser perquè no acabava d’entendre les idees que s’hi defensaven, el seu personatge és mil vegades més atractiu que el de Toneelgroep.