Impressionat l’espectacle de Ivo van Hove al capdavant
del Toneelgroep Amsterdam. The
Fountainhead (La deu) és un espectacle polièdric que fa un ús magistral de diferents
llenguatges escènics. Teatre total per a espectadors del segle XXI i, malgrat
això, teatre d’idees: un combat sagnant entre l’individuvidualisme del creador i
la col·lectivitat. L’espectacle parteix del best-seller
homònim de 1943 de l’autora russo-americana Ayn Rand, una novel·la que ben
aviat va ser portada al cinema dirigida per King Vidor el 1949. Relectura d’un
combat etern d’estètiques (i ètiques) enfrontades, que neix d’una particular
lectura sobre el fet creador. L’apologia de l’individualisme liberal -solcat
d’un considerable nihilisme- que fa Ayn Rand en la figura de l’arquitecte
Howard Roark, queda matisat en l’espectacle del Toneelgroep Amsterdam. D’alguna
manera, Ivo van Hove dibuixa els personatges tan enriquidorament humans que les
filies i les fòbies corresponen únicament a l’espectador. De la dramatúgia al vídeo,
passant per la música original i la seva interpretació en directe, la
interpretació actoral o l’escenografia, tots i cadascun dels elements de la
nòmina teatral conformen un espectacle tan ric i brillant que resulta
impossible de glossar en unes poques línees. Un espai escènic únic per a una
multitud d’escenaris: un estudi d’arquitectura (diferents estudis), una modesta
llar, un edifici en construcció, un impressionant àtic al cor de Manhattan…
Som a Nova York, i no cal que cap figurinista ens il·lustri sobre l’època. Com
a únic però: la dificultat de seguir un espectacle com aquest a traves dels
“sobretítols”.