Hi havia moltes ganes de confirmar el talent d’Ivon van Hove. L’any passat, va meravellar tothom amb unes maratonianes Tragèdies romanes que, ara s’ha vist, marcaran un precedent en la història del teatre al Grec. El següent repte, que tot just s’ha estrenat a Holanda i que ha visitat Barcelona abans d’anar al festival d’Avinyó, manté el to i la tensió i també, la durada. La interpretació és d’un naturalisme sublim; els actors es desdoblen (o no) amb altres personatges sense necessitat de grans recursos. La convenció és fluïda. El treball dels actors és entregat i sofert. L’espai és net i, sembla, buit, però va transformant-se eficaçment en els diferents escenaris que planteja una vasta novel·la. Les càmeres, altra vegada, són l’ull privilegiat que permet veure el plànol cenital i ensenyar allò invisible o íntim.

L’espectacle té dues parts molt ben diferenciades. En la primera, l’acció és ràpida els plantejaments dels personatges clars i contundents: es discuteix sobre la necessitat de renovar l’arquitectura, no de plagiar-la amb nous elements constructius; de fer que la casa sigui la protagonista, així com també els seus habitants. Una tesi que pot recordar a L’arquitecte, de David Creig, (Teatre Lliure, 2011). L’ego de l’arquitecte bascula entre voler imprimir un matís a la modernor que domina elmercat i allò que el creador pur rep intuitivament del nou projecte i que executa sense modulacions.

La segona part és quan supura la part més fosca: el poder, la relació entre obsessiva i malaltissa un punt masoquista de la parella… és quan la teoria cobra la potència de la veritat i provoca veritables conseqüències físiques (en la trama de l’obra). Si no va suposar massa dificultat seguir l’espectacle amb sobretítols a Tragèdies romanes, ni tampoc en la primera part d’aquest muntatge, en la segona, acaba sent esgotador lamentablement. Perquè la densitat del que es diu obligaria a una segona lectura i l’acció, evidentment, no es pot aturar. Probablement, sense necessitat del sobretítols, només mirant (i comprenent) les rèpliques dels personatges sigui molt més orgànic. I s’arrribi a una comunió absoluta amb el sentir i el pensar de cada personatge. 

Cal advertir que hi ha un punt de prepotència amb algun element de l’espai. No ho volem desvetllar però s’insinua exagerat l’objecte que apareix de fons d’escena per a simular l’espai de la rotativa, quan el poderós director del diari s’adona que només marca tendència quan respon al dictat del Poder. Que els lectors poden criticar la mirada militant i ingènua d’un director que, fins llavors, havia actuat amb cinisme per a assegurar-se vendes al quiosc. 

Toneelgroep Amsterdam tanca l’espectacle amb una mena d’epíleg. Serveix per centrar bé les dues opinions que s’han estat topant repetidament durant l’escena. Té molt a veure en entendre la societat, l’art, la cultura, l’acció de l’home respecte els altres. Són paraules que, si no tanquen el llibre d’Ayn Rand, ben bé ho podrien fer. Té una coherència absoluta amb allò que han estat defensant els personatges. i això és, precisament, veure-ho blanc sobre negre, el que increpa bona part del públic que se sent qüestionat. És on la controvèrsia obliga una conversa acabada la funció.