De nou el públic s’enfronta a quatre hores intenses, plenes, on cada frase és amarada d’un pensament que ens posicionarà amb els uns o amb els altres. En aquest punt és tan clara la dicotomia “massa” versus “individu”, que entre plans d’edificis i dibuixos a escala, tard o d’hora l’espectador s’haurà de posicionar i no li resultarà fàcil si creu que l’obra li marcarà el missatge esperat. Pràctica habitual en el teatre d’idees que aquí Van Hove defuig amb habilitat. 

Però la reflexió més profunda i amb tots els matisos possibles vindrà a la sortida, perquè el ritme de la funció et porta allà on Van Hove vol portar-te gràcies en bona part a un tractament audiovisual com poques vegades hem vist a casa nostra, visites de Complicité a banda. Les pantalles i les projeccions, ara enregistrades, ara en directe, trenquen tota frontera amb el que passa al diàfan escenari (pràcticament tota la tramoia queda a vista) i esdevenen un únic element. Fins i tot la fascinant banda sonora, pràcticament tota en directe, juga un paper integrador. Es fa difícil recordar si allò que hem vist era a través d’una pantalla o directament a l’escenari. O alhora, com l’espectacular moment de la voladura d’un edifici.