Quin magnífic personatge, Sócrates! I quin intèrpret, Josep M.Pou, que el serveix amb força i amb una intensitat furibunda! Les idees del pare de la filosofia occidental, que coneixem sobretot pel testimoni de Plató, són d’una vigència inusitada quan irrompen en aquest regne d’incompetència que habitem, on, a més, qui el governa no reconeix la pròpia ignorància i s’erigeix en paradigma del sentit comú. Sentències lapidàries i mètodes analítics del pensament que haurien de fer pujar el color a les galtes -si es que tinguessin vergonya- a alguns dels més refistolats filòsofs de l’art que repapiegen sense solta des de la seva torre d’ivori incomunicada amb la realitat. La vida i les maneres de fer de Sòcrates, el delirant judici a què va ser sotmès i la pena capital que se’n derivà, impacta com un meteorit en aquesta bassa de batracis que enfanga la pell de brau amb esperpèntics processos judicials i altres inusitades mesures autocràtiques. En l’espectacle despunten els monòlegs de Pou, que comparteix edat amb el pensador grec, i d’Amparo Pamplona en el paper de Xantipa, l’esposa del condemnat a ingerir la cicuta. Només es troba a faltar una fusteria dramàtica solvent que engalzés amb veritable alçada dramàtica l’incòmode ideari de l’atenenc.