Hi ha un toc de valentia en la voluntat d’abordar,
hores d’ara, la peripècia vital d’un filòsof; encara que Sòcrates és
possiblement el més popular de la filosofia antiga i, potser, de tots els
temps. L’absència d’un corpus teòric escrit pel propi Sòcrates i la seva mort
han contribuït a conformar una figura llegendària. No cal insistir en la
pertinència d’abordar aquesta figura avui, doncs que el que ha interessat als
autors d’aquest espectacle és la paradoxal mort del ciutadà atenenc Sòcrates:
víctima d’una majoria “democràtica” que el 399 aC va decidir la seva mort. L’espectacle,
per concepció i/o convicció, adopta una forma èpica sense cap mena de complex.
La denostada èpica brechtiana es fa aquí imprescindible als propòsits de
l’espectacle. Cor, cant, màscares i sortides/entrades del personatge per
fer-nos evident que estem davant d’una representació, de la tornada al present
d’una història que té l’objectiu d’interpel·lar la nostra consciència des de la
perspectiva més política. Salvant les distàncies dels segles, la democràcia atenenca
ha servit de model per construir l’actual sistema polític occidental, tot i que
en l’antiga Atenes tan sols una petita part de la població eren considerats
ciutadans de la Polis (entre un 10 i un 15% dels habitants). La disposició
escenogràfica, obra de Paco Azorín, inclou en certa mesura al públic al que els
personatges es dirigeixen per integrar-los com a part de l’assemblea de
ciutadans.  Per més que veiem una lectura
superficial i, en certa forma, maniquea del personatge, hem de rendir-nos
davant l’ofici de Mario Gas i dels intèrprets. Sòcrates és presentat com un
savi que desprèn bonhomia per totes bandes; modest i escèptic, s’insisteix en
la seva postura ètica i en la seva idea de justícia. Josep Maria Pou encarna a
la perfecció aquestes qualitats, la seva autoritat escènica arrodoneix l’autoritat
moral amb que es presenta el personatge. Al seu voltant, interpretant
personatges històrics o com a cor anònim, hi ha un elenc potent amb Carles
Canut, Pep Molina, Amparo Pamplona, Borja Espinosa, Ramon Pujol i Guillem Motos.
Lamentem, però, el gir cap al pintoresc de l’actriu quan encarna l’esposa del
protagonista, encara que es pugui justificar dins l’estètica brechtiana l’incloure
diferents tipus d’actuació dins un mateix espectacle.