Vestit de blanc, amb una senzilla túnica i descalç, la figura de Josep Maria Pou emergeix poderosa entre les pedres del Teatro Romano de Mèrida. Ell és Sòcrates i ni el filòsof atenès si aixequés el cap ho podria posar en dubte veient-lo evolucionar sobre l’immens escenari. Ell és el mestre de Plató, i en textos seus i de l’historiador Laerci s’ha basat aquesta versió de la tragèdia sobre el judici i mort escrita amb criteri aproximatiu al personatge per Mario Gas, director del muntatge, i l’actor Alberto Iglesias. La producció és una denúncia de la falta de moral dels que, des del poder i en nom de la democràcia que ell va contribuir a crear, el van condemnar a mort obligant-lo a prendre cicuta.

«Us explicarem el que Atenes va fer amb mi», diu a manera d’introducció de l’obra poc després que els seus companys de repartiment facin un repàs de la vida d’aquest defensor de la llibertat i l’ètica, a més d’incansable fuet contra la corrupció dels governants d’Atenes. Els 1.500 espectadors que es van donar cita al calorós recinte van seguir la trama amb un silenci religiós, interromput només per aplaudiments en els moments en què la contundència de la paraula de Sòcrates o la de la seva dona, molt ben encarnada per Amparo Pamplona, van merèixer aquesta espontània reacció que s’ha repetit a les representacions del Romea a Barcelona.

La potent i matisada veu de l’intèrpret va ressonar amb la mateixa força i convicció que els seus arguments. “Nomès se que no se res…pero alguna cosa se”, proclama. L’escenografia de Paco Azorín, ideada com un senat i hemicicle, acompanya el desenvolupament d’una posada en escena d’accent creatiu català. Carles Canut, Borja Espinosa, Guillem Motos, Pep Molina i Ramon Pujol completen el brillant repartiment. Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano ha unit Gas i Pou 22 anys després de Golfus de Roma. I ho ha fet en un moment en què el llegat del filòsof està més vigent que mai. Cap dels dos no van dubtar ni un minut a l’hora de dedicar l’obra a «la lluita del poble grec contra els seus creditors i a la de l’Europa dels pobles enfront de la dels mercaders».

La peça està plantejada des de l’òptica del teatre processal i convida a participar-hi el públic d’atenesos al qual es dirigeixen els actors. Les grades són com una àgora pública i cada espectador se sent, diu Gas, «com algú que fustiga una democràcia desposseïda de si mateixa, corrupta i gairebé aniquilada pels que s’omplen la boca proclamant-la». Pou adverteix abans d’adreçar-se al fons de l’escenari que assistirem a un judici, en què el condemnaran a mort per pervertir la joventut i negar els déus oficials, i que amb això es convertirà en el primer ciutadà sancionat en democràcia amb la pena màxima.

De ben poc serviran els impecable arguments del seu fidel amic Critó (un gran Carles Canut) i dels seus defensors davant l’ofensiva fal·laç i interessada dels seus enemics. L’escenari s’omple d’apel·lacions a les lleis, la democràcia i l’amistat. Aquest home savi, però despistat i dropo, llança dards contra tothom que es mou fora dels camins de l’ètica. Atenent a la lògica del seu pensament renuncia a ser posat en llibertat. «Convenim que la vida s’havia de viure amb coherència, honestedat i justícia», diu. Prefereix la mort a contravenir les lleis.

La posada en escena, una mica estàtica i un xic reiterativa en el text, va superar amb nota la dificultat d’estar representada en un marc tan immens. La proximitat que ofereix el Romea, en una obra amb predomini de la paraula, ha fet que aquesta necessària funció guanyi molts punts.