Un espectacle aparentment  senzill, sense estridències, per explicar-nos
el pensament d’un savi que va ser assassinat pels jutges de la Democràcia. Una
molt bona pensada, perquè Sòcrates no va deixar res escrit, precisament perquè
pensava que els pensaments o la cultura han de néixer de nosaltres mateixos, no
del que llegim dels altres. Però els polítics, als que els fa urticària
qualsevol cosa que els pugui remoure la seva poltrona, utilitzen aquesta falta
d’escrits per acusar-lo de “no voler deixar proves”. Segons ells,
pensar i no creure en Déu, corromp els joves. I això mereix la mort. Ha canviat
gaire el món? No posaré exemples, no fos que em titllessin de terrorista.

Anem a l’espectacle. Mario Gas i Alberto Iglesias han
construït  un text sobre el final de
Sòcrates, el judici que el va portar a la mort. La defensa que fa Sòcrates
d’ell mateix serveix per mostrar-nos la noblesa del seu pensament, la seva saviesa,
el respecte pels altres, la defensa al súmmum de la llibertat. La filosofia que
ens ha arribat de la ma dels seus alumnes, com ara Plutó. En Mario i l’Alberto ens en fan
un recordatori, que també és un avís. Al judici hi ha acusadors i defensors,
però guanyen els acusadors, precisament perquè ell no es vol escapar. Prefereix
mantenir-se fidel als seus pensaments i morir, “per seguir viu pels segles
dels segles i que serveixi per alguna cosa”. No tinc clar si ha servit,
però val la pena sentir-los i meditar-los, els seus pensaments.

L’estructura dramàtica està construïda bàsicament
en monòlegs de Sòcrates, exposant la seva defensa, mentre els altres actors, Carles
Canut, Pep Molina, Borja Espinosa, Ramon Pujol i Guillem Motos, ‘diuen, diuen
diuen‘ al seu moment, molt bé, per cert, com correspon a la seva
professionalitat.  Pel que fa al protagonista, s’assembla força a Josep Maria Pou, però estic segura que és Sòcrates. L’ha posseït. Si bé en Pou no és gens sospitós de ser un actor corrent, en aquest cas se supera a ell mateix. És com si el savi l’hagués esperitat per transmetre’ns la seva paraula, per demostrar que ha aconseguit allò d’estar viu segles i segles. 

Encara destacaré un contundent Pep Molina acusador, i el
deliciós monòleg domèstic de l’Amparo Pamplona que, si bé s’expressa d’una
manera diferent a la resta de l’espectacle, és com un oasi que, per uns minuts,
ens porta a un terreny humà i ens distreu de que allò que ens expliquen ja va passar a Grècia fa 2.500 anys i
que ara, els seus descendents, no poden treure els seus diners dels bancs
perquè se’ls han polit entre els banquers, els polítics i els poderosos. Entre d’altres drames.