És cert que Sócrates era radical i no es preocupava gaire gens per les formes. La seva ànsia per parlar i raonar en veu alta el dominava. Des d’aquest punt de vista, la posada en escena que proposa Mario Gas és molt coherent  amb la manera de ser del filòsof, que va decidir prendre’s la cicuta abans que renunciar a la seva idea de justícia. Josep Maria Pou fa un protagonista un punt simpàtic d’entrada i que va enrocant sobre la posició que el manté en judici. Ell creu en la democràcia i, encara que el jurat popular pugui prendre una decisió equivocada ell no és ningú per a escapolir-se’n, tot i tenir medis per fer-ho. Li preocupa més la deshonra i la rectitud de les seves accions, que no pas la Mort. 

Què li passa, doncs, a aquest Sócrates, tant atractiu (i tant ben interpretat)? Doncs que la posada en escena és massa densa, no es troba la manera per espaiar les rèpliques, donar més pes als secundaris i que donin una visó més humana. Carles Canut, en el paper d’amic, sí que pot mostrar la part humana sincerament, sense exageracions i aporta una de les millors escenes. Com la de la dona (Amparo Pamplona) que es clama per la tossuderia, sabiduria i bondat del seu marit (que els ha portat a la ruïna, això sí) a peu de butaques, tement-se que no demanarà mai l’indult. En la dramatúrgia, es busca trencar el discurs (amb la broma d’apagar i connectyar els móbils que pronuncia el mateix Pou guarnit de Sócrates), arrencant d’una de les escenes finals per fragmentar la cronologia però no és suficient. La fredor dels raonaments de Sócrates (enginyosos) no es contrasten amb l’escalfor dels que l’odien i dels que el veneren. Tampoc hi ajuda gens les veus en off dels ciutadans d’Atenes, que resulta més aviat sobrer.