Deixant a banda la història que ens explica aquest text teatral per a un sol actor: els fets de 2001 a Gènova, durant una reunió del G-8, on es van organitzar un seguit de manifestacions,
la repressió brutal de les quals, va acabar amb un noi mort i la
vulneració de drets fonamentals per part de les forces de l’ordre, condemnats més tard pel Tribunal d’Estrasburg;
tenim la petita història de Ragazzo, un noi que viu ocupant un espai
d’aspecte de nau industrial, i que segueix el dia a dia d’aquells fets,
per amistats que el truquen, per trobar-s’ho pel carrer, per
conviccions… Un té la impressió que vol ser un retrat on ens adonem de
la brutalitat i l’absurd de la violència institucional, però a l’hora un
té una incòmode sensació d’un ésser automarginat. Sigui com sigui, el
text, de 90 minuts aproximadament, podria haver estat més curt, perquè
crea un ritme que un pensa que s’ha acabat a l’hora aproximada, i que es
reprèn, aquest cop amb una constant pujada d’energia -i de bogeria
també- fins a rebre el tret final.

Un text que només pot ser dit per un gran actor, si no vol fer-se
pesant i llarg. I aquest actor és l’Oriol Pla. Impecable, sobrat de
facultats, capaç de dir aquest text de la forma més natural possible:
donant-nos entrada al seu habitacle, explicant-nos com viu i com pensa,
mentre es vesteix, es renta, es fa el menjar… i com explica els fets. Ni
una mosca es sentia volar, durant la representació. 90 minuts en què
tots escoltàvem i seguíem la seva història. Un 10 per a l’intèrpret, i
com no, per la direcció. Del text, que segurament agradarà als joves
molt (especialment a partir del 15-16 anys, jo diria) amb el punt rebel i
maniqueu inevitable, quan es narren fets que van acabar com van acabar.
Perquè la història cal que l’expliquin també els vençuts.