CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
Cadàver exquisit
Publicat el: 27 de desembre de 2015
CRÍTiCA: Ragazzo
Comença
el monòleg amb una interessant reflexió que, un cop explicada en
forma de somni, travessa de manera invisible tot el text. No és cap
novetat perquè la filosofia ho havia enunciat abans: la biopolítica
dels cossos. Aquell conjunt d’accions i estratègies de control
disciplinari que en la modernitat deixen d’executar-se des de
l’exterior -en forma de càstig exemplar, per exemple- i s’instal·len
subtilment en les conductes individuals: el relat a boca tancada que
sanciona el propi desig. Els actes de cadascú que s’esdevenen
socials o simplement es reprimeixen sota l’atenta mirada de la
consciència: cap policia millor! Per això el protagonista defuig la
imatge que ha tingut mentre dormia: no vol acabar sent una estàtua
commemorativa.
Ho hem
vist sovint en els noticiaris: joves aguerrits que anteposen la seva
bellesa física a les armes. De fet és una construcció cultural:
l’antiga mitologia grega és plena d’herois que fan de la destresa,
la intel·ligència, l’estratègia i les idees el seu particular
arsenal de guerra. Al davant, el perill i només una oportunitat de
sobreviure. Cal ser ben atrevit o senzillament un boig per
enfrontar-te a les tanquetes, els canons d’aigua, els gasos
lacrimògens, les porres i les pilotes de goma. Per això els
observem amb la mateixa admiració com els rebutgem: ells han trobat
la forma d’alliberar-se d’aquella opressió mental que imposa
prudència davant d’injustícia; que se saben d’una existència massa
fràgil, convenientment relligada per la por.
La
història és coneguda: l’estiu de 2001, Europa assassina un
manifestant de 23 anys. L’interpreta Oriol Pla, recreant els seus
darrers tres dies en vida. Tota la vulnerabilitat i la fortalesa en
un sol cos: bellesa i horror en un monòleg que perfila al detall. No
està sol. L’acompanyen tot de personatges que amb ell també somien
un món sense necessitat d’herois, però radicalment diferent
d’aquest. És d’una estranya saviesa la manera com aquest actor
arrossega el personatge: enamoradís, combatiu, dispers, enèrgic,
somiador, eclèctic… Una sort d’arquetip modern, si més no
representatiu d’un determinat sector de la joventut actual, que se
sap estàtua abans del combat final. Com si només fos possible tot
plegat en el miracle de la sala de teatre o en la realitat
manllevada.
Definitivament
“la nit no és el més fosc del que tenim a sobre”. Perquè és
en l’interior de tots nosaltres on s’hi ha instal·lat.
CRÍTIQUES RELACIONADES / Ragazzo
TÍTOL CRÍTiCA: ‘Ragazzo’ al Barcelona Districte Cultural
PER: Ana Prieto Nadal

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: La carne del símbolo antisistema
PER: Manuel Pérez i Muñoz

VALORACiÓ
7
TÍTOL CRÍTiCA: La icona de l’antiglobalització
PER: Teresa Ferré

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: ADMIRABLE RAGAZZO
PER: Ferran Baile

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: De com fer brillar la humanitat a un mite anònim
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Salt mortal de la ficció a la realitat
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Ragazzo, recital Oriol Plà
PER: Pep Vila

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Lali Álvarez retrata la violència sense límits del Sistema amb l’ ajut d’una portentosa interpretació d’Oriol Pla
PER: Ramon Oliver

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: L’antiglobalització puja a l’escenari
PER: Toni Polo

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Teatre de denúncia social
PER: Núria Cañamares

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Un dels monòlegs més ben interpretats
PER: Josep Maria Viaplana

VALORACiÓ
8