El noi(ragazzo) ésCarloGiuliani, mort al rebredos tretsd’uncarabinieredurant les manifestacionsde protestacontrala reunió delG–8 a Gènova, el 2001.L‘aposta deLaliÁlvarez(autora i directora del muntatge) ésarriscada: explicar els els dos últims dies d’una persona que poc es pot imaginar el que li
espera és tot un
repte. El monòleg
(encara que de vegades sembli que l’actor no està sol a escena,
estem davant d’un monòleg) funciona per dues qüestions clau:
el text i la interpretació.

Álvarez ha
volgut criticar amb arguments i per boca d’un jove inconformista una societat que, sense que ens adonem, arriba a límits (si és que ha arribat a la
frontera) absurds: “On és la legitimitat democràtica d’uns governs que s’han de protegir del poble?”, es pregunta, en una ciutat presa per 30.000
policies. Aconsegueix
dir tot el que ha de dir i de criticar tota una situació injusta d’una manera propera, natural
i sincera.

Oriol Pla(recent guanyador delpremi almilloractora la Mostra deTeatre de Barcelona) fa seu el text en una
interpretació sensacional. Acapara tot l’escenari: fa de dinamitzador
cultural, participa en una assemblea, es lliga una noia polonesa, pensa el que està passant, s’indigna, planta
cara a la policia, canta, balla, fuma, agafa
complicitat amb el públic… És tot un ragazzo.