Es deia Carlo Giuliani, però a partir d’ara serà difícil no posar-li el nom
d’Oriol Pla. Va morir el 20 de juliol de 2001, a una Gènova literalment ocupada
per unes forces d’ocupació encarregades d’evitar que el brunzit dels carrers i
l’agitació dels anti sistema, pogués pertorbar la tranquil·litat dels molt
respectables representants de les vuit gran potències econòmiques mundials
reunides a la cimera del G8, que es celebrava aquell estiu en aquella ciutat
italiana. Però Carlo , reviu aquests dies amb una força pertorbadora sota la
pell d’Oriol. Tal i com ens el presenta l’autora, aquest Carlo sense nom a qui
coneixerem només com a “ragazzo” no volia transformar-se en un tros de pedra
sacralitzada com a monument; entre d’altres coses, perquè malgrat algunes respectables
excepcions , sovint aquests monuments no fan altra cosa que sacralitzar la
figura d’un personatge poderós indigne de merèixer que la posteritat el recordi
amb el posat noble que exhibeix a la escultura que li és dedicada. Però si
Carlo era com el “ragazzo” imaginat per Lali Álvarez, es sentiria orgullós de
comprovar de quina forma el cos i la veu d’Oriol Pla es transformen en el
millor monument viu imaginable. No pot haver-hi res més oposat a la pedra
sacralitzada que la mirada de Pla.

La ràbia, la tendresa, la ingenuïtat , la
perspicàcia, el dubte que sorgeix mentre ens crida amb força una proclama, la
por , les ganes de viure, les ganes de deixar-se de romanços i manifestacions
que potser no canviaran res de res i anar se’n a  la platja a la recerca d’aquella noia amb
trenes que es va quedar dormida mentre ell xerrava pels colzes, i alhora el
convenciment que avui no toca anar se’n a la platja sinó anar-li a plantar cara
a aquelles institucions, símbols i braços armats dels símbols que ja ho voldrien
que te n’anessis a la platja… Tot això i molt més, ho  podreu veure a la mirada d’un Oriol Pla capaç
de fer vibrar fins i tot aquestes pedres convertides en monument de les quals
renega “ il ragazzo Carlo”.

Lali Álvarez, ha tingut l’estupenda idea de
crear un espectacle combatiu i reivindicatiu tenint alhora molt clar  què el combat i la reivindicació es poden
convertir en conceptes escènics freds quan  només parteixen del convenciment ideològic, i
de la seguretat que el receptor s’avindrà del tot amb aquest convenciment, i se
n’anirà cap a casa amb la sensació d’haver complert amb el paper que li tocava.
I ha volgut trencar la possibilitat d’aquesta fredor i d’aquest convenciment
potser políticament correcte però mancat de veritable emoció, inventant-se un
“ragazzo” del tot humà, del tot tangible i creïble, del tot  lluny de semblar una imatge estereotipada
fins i tot quan compleix amb els estereotips. Un “ragazzo” capaç
d’emocionar-nos, transpirar intensitat, mostrar fragilitat i alhora ferma seguretat,
 divertir-nos i fer-nos sentir part de la
seva tribu fins i tot mentre prepara una simple amanida o comprova que la
bugada no està encara prou seca.  I un
“ragazzo” que demanava a crits caure en mans d’un d’aquells actors capaços de
deixar-te desarmat també a tu amb una mirada còmplice , un gest nerviós , o una
descàrrega d’adrenalina vital . Doncs, aquest “ragazzo”, ha trobat el seu actor
ideal. I aquest actor,  com ja ha quedat
molt clar ,es diu Oriol Pla i ofereix una interpretació d’aquells capaces de
fer-te un nus a la gola: no us ho perdeu per res, perquè no tots els dies, et
trobes a un escenari quelcom tan brutalment honest, tan radicalment buit
d’artifici.