Acabem de veure un espectacle que gairebé ens ha deixat sense alè. Ja era previsible que la narració dels fets de Gènova 2001 i de la mort de Carlo Giuliani no ens deixarien indiferents. Però la forma cóm està narrada, el tempo i l’exhibició d’Oriol Plà fan pujar el llistó molts metres d’alçada. M’interessa, des del primer moment, cóm viu aquell noi anti-sistema que dies després perdrà la vida en una manifestació. Cóm s’organitza, què pensa, els seus hàbits repetitius (el cafè d’un sol glop, la cigarreta, una certa exhibició anatòmica) i cóm anem vivint des de la seva intimitat fins que al.lucina veient cóm la ciutat s’ha convertit en un escenari bèl.lic. No era fàcil fer tot això amb una sola persona. I aquí entra la qualitat de l’Oriol. L’havíem vist a “Jo mai” i també a “Truman”, però mai en tota la seva intensitat. No és un monòleg qualsevol. Recolzant.se en el públic, amb qui en alguns moments interacciona, fa un autèntic recital físic i emocional “in crescendo”, que culmina en uns 20 minuts finals sensacionals. Felicitacions per ell, per la directora Lali Àlvarez i una petició: que es torni a veure aviat…i que la pugui veure tothom.