M’hauríeu de pagar és un tríptic de monòlegs escrits i dirigits per Jordi Prat i Coll que conjuguen la soledat —i l’art, la carnalitat, l’herència— amb una recepció activa, orientats en tot moment a una efectiva o desitjada —providencial— revelació.

M’hauríeu de pagar és la història de tres veus, de tres personatges i, en definitiva, de tres revelacions de les quals en som els destinataris últims. La pulsió d’escriptura que dona origen i ocasió als monòlegs és un impuls d’aquells que s’han de seguir —a la peça ressona, com un motiu recurrent, que “hi ha impulsos que s’han de satisfer” i n’hi ha que no— i el cabal de paraules flueix enclòs i multiplicat, cenyit i redimensionat per un ritme, una respiració i una prosòdia conduents a la revelació.

El concepte d’anunciació és present des del títol mateix de la visita guiada —“Tres quadres per a una anunciació”— que ofereix el personatge interpretat per Àurea Márquez, una dona que es troba en una profunda crisi i resta àvida d’una paraula o d’una mirada que la desactivi —o que l’activi en una nova direcció—. Aquesta madona contemporània, que ha fet de la mentida la seva estratègia de supervivència i d’autoexplicació, demana a crits un canvi de rumb. El seu “desfici”, que Albert Arribas —prologuista del text editat per Comanegra (2019)— defineix com un anhel de consol enfrontat a la impossibilitat d’assolir cap mena de satisfacció, la porta a encomanar-se a una mena de força sobrenatural que, vehiculada per un emissari humà —ja sigui el tarotista que la “desvirtua” o “desvirga” amb la sola força del pensament, o el bell adolescent que la fecunda amb el seu “semen angelical”—, li faci conèixer allò essencial i intransferible que restava amagat.

La dona consulta una carpeta atrotinada per comprovar si entre els assistents hi són tots els qui estaven apuntats a l’activitat. Quan s’adreça a l’auditori del museu amb una sèrie de prolegòmens a la visita pròpiament dita, es condueix amb una fingida, incrèdula amabilitat; presumeix de saber el que deuen estar pensant de la seva gesticulació i de la seva (im)postura, i se li escapa una certa desídia condescendent i força còmica. El seu to canviarà davant d’altres interlocutors —l’espai dels quals Márquez sap crear eficaçment i orgànica: amb el gest, la mirada, les pauses— i donarà pas a una íntima, inesperada vehemència. Aquest personatge, escèptic i obsessiu, del tot centrat en ell mateix, que tendeix a cosificar o classificar els seus receptors implícits —una de les seves compulsions consisteix a projectar en els altres els seus propis defectes—, exhibeix una mena d’insatisfacció crònica que de vegades, tal com explica, pal·lia o alleuja insuficientment a còpia de “desficis”. Hi haurà, però, un gir vers la veritat revelada, que produirà un trencament íntim i una conversió. Al lluny s’insinua la figura d’un àngel ben carnal i la seva llum seminal, fecundant, que li anuncia “allò que ella ja sap / que no sabia”.

El segon monòleg, interpretat per Carles Roig en la primera tanda de funcions —a partir del 3 de juliol l’assumirà Francesc Cuéllar—, està dedicat a una mena d’esperit sant d’allò més sensual. Amb tota naturalitat i senzillesa, un jove es despulla davant un grup de congressistes —novament es ficcionalitza el públic—, oficiant-oferent que amb el seu to pausat, casual i un punt intimidatori —per l’honestedat que traspua tot ell, lliurat a les fílies alienes i a “l’impacte de la veritat” d’un instant de puresa—, naturalitza l’estranyesa de la situació comunicativa. Resulta magnètica la radicalitat de la seva quietud nua, buidada, del tot renuent a les mentides i a qualsevol idea de vanitat. L’actor capta l’atenció i produeix emoció des d’un estatisme extrem i des del reclam de la intimitat exposada.

El tercer personatge, que Albert Pérez interpreta commovedorament atordit o sobrepassat per l’emoció i per la impotència, parla davant un auditori d’amics en un concert privat i pòstum, en què es disposa a tocar el piano amb els seus dits inhàbils, atrofiats per la malaltia. En el seu paper de fill sofrent, que voldria pagar per la gràcia que li ha estat concedida, assumeix amb total honestedat i fragilitat “el misteri de la infantesa”. La paraula sulfurosa i sulfurada del primer monòleg s’ha anat esmorteint i ara, vençuda pel silenci i la inefabilitat, dona pas a la música de Brahms i a una escolta activa.  

Tant el text com l’experiència teatral són d’una densitat i d’una veritat difícils de trobar. En aquest teatre de llindars o de revelacions —del body sushi a la comunió teatral—, hi caben tots els sacrilegis i totes les transmutacions. S’hi percep la influència —el fraseig, la profanació— d’autors com, entre d’altres, Sarah Kane, que Prat i Coll ha traduït, i d’Antonio Tarantino, de qui va dirigir Vespres de la Beata Verge. El públic activa amb la seva mirada —sosté amb la seva complicitat— l’esdevenir escènic tant de la madona curtcircuitada pel desfici com del jove que es vol cos oferent, suport dels desficis —les masturbacions— dels altres, com també del fill ja madur que ens ofrena la seva passió. Tots tres es revolten contra la desesperant falta de misteri i de bellesa de tot plegat —fins i tot de “l’art canònic”, “ple de quincalla”—, i entenen que cal desfici per a l’èxtasi; cal buidament i obertura. Això és aplicable també a l’actor teatral, que ofereix i tensa la seva veritat al bell mig de l’artifici, i somriu benèvolament després de la seva immolació. I és que, justament, no ens emocionen les còpies sinó la presència plena, en aquest cas de tres intèrprets en estat de gràcia —en estat de revelació— davant un auditori que, en efecte, hauria de pagar —en un sentit ampli— per tota aquesta bellesa i veritat. Perquè “les intimitats d’aquesta mena són sagrades”. 

Article publicat a Núvol el 3 de novembre de 2021