El director Jordi Prat i Coll signa un text d’una dolça amargor. Cada personatge (la guia tipus Freetour; el jove que convida a accions íntimes sense contacte; i el músic que anuncia la fi de la seva carrera) té una soledat diferent i prova de sobreviure mantenint un punt de dignitat. Els estels es van alinear fugisserament i van permetre una trobada que mai més es repetirà en vida, aparentment. I si uns demanen pagar per oferir els seus serveis, el músic pagaria per recuperar aquell alè.

No és pas el primer cop que Prat i Coll signa una autoria. Anteriorment, havia fet peces com De quan somiava en les que barrejava un punt d’humor amb la sordidesa de Copi. O la peça esbojarrada de Réquiem for Evita. A Els Jocs florals de Canprosa va construir una primera part genial en la que esquitxava rèpliques de’n Rusiñol en una mena de cabaret decadent, en una festa major de poble en què les músicules es van banalitzant, i perdent la llengua catalana per saltar al castellà i a l’anglès més torrat. Divertit i fosc, alhora.

En aquesta trilogia de monòlegs, servits d’un sol servei hi posa una pàtina de color diferent a cada peça. Àurea Márquez arrenca amb el personatge més empàtic, acostumat a tractar amb gent que li interessa l’art i que procura estalviar-se pagar al guia. Retalls que, Prat i Coll li agrada imaginar-se a partir de l’observació en exposisions pel Caixafòrum (sembla intuir-se). Per la seva banda, el més exposat i fosc és el del noi (interpretat per Carles Roig i Cesc Cuellar, depenent de les sessions) que, arribat del poble a la capital, estrena la llibertat en una discoteca que marcarà posteriorment, una feina especial, sòrdida, carregada de pulsions i que explora en el món més íntim de l’individu. Entrega el cos a vetllades prohibides però exigeix cobrar-ne el servei per avançat i que no s’infringeixi la norma de la distància. Tanta fredor glaça l’ànima i envigoreix la bèstia. Finalment, Albert Pérez planteja un final que obra a una espurna de llum. Des de la seva frustració, plany per retornar a la infància amb una mare que li havia estimat massa poc, aparentment. Però que la necessita. Clama perquè els estels es tornin a aliniar, dècades més tard.

L’obra reuneix les tres soledats i, en part, les consola, les amanyaga, les serveix per a un públic que queda atrapat per cada passatge: s’hi pot veure reflectit en cada peça i alhora provoca un cert rebuig. Com allò de descobrir-se que el reflex del mirall no és tant amable com s’esperava. Prat i Coll, amb un fil de comèdia i bonhòmia teatral txekhoviana (Els tres aniversaris), reincideix en les profunditats com aquella adaptació de Huis Clos, (A porta tancada), de Sartre. O el terrible Vespres de la beata verge d’Antonio Tarantino.

Prat i Coll destil·la els personatges i en deixa una essència que permet emparentar-los però que, sobretot, li interessa ensenyar com cadascú, des del seu món interior se sent desolat. Només la intuïció materna reconcilia amb aquesta societat que projecta individualitats i no sap ser orgànic amb tot allò que envolta cada persona i que la defineix com a ésser sociable.