Se m’havia escapat al últim Festival Grec, però vaig respirar en veure que seria programada durant la temporada. I, tot veient els múltiples adjectius, també us he de dir que em vaig espantar una mica. Sí, ja ho sabeu, et posen el llistó tan alt i les expectatives són tantes, que a l’hora de la veritat pots arribar a dir: “Sí, bé, però no n’havia per tant”. En aquest cas, res més lluny de la veritat, una joia.

“M’haurieu de pagar” són tres monòlegs sobre tres personatges que viuen en la soledat. Que tots estan rodejats de gent, però ja se sap, en el fons estàn molt sols. Com la Laura o el Dani de la brillant “Començar”. Com la majoria. Aurea Márquez (que bé! un altre brillant interpretació, setmanes després del monoleg “La dona del tercer-segona”) és una guía turística sempre envoltada de gent, però sola. Fran Cuellar (i Carles Roig, es reparteixen les funcions) són fabricants de plaer sexual, però sols. I finalment Albert Pérez és un brillant pianista rodejat d’admiradors, però sol, i amb problemes que ningú no pot solucionar.

I tots tres tenen sengles revelacions que els transformen durant el monòleg. La primera esclata en una apoteòsica despullada cap a ella mateixa, al mateix temps que plora i la cara li queda fet un autentic nuap, molt semblant a un “Joker”. El segon també es despulla en tots els sentits, protagonitzant una de les interpretacions més valentes que es coneixen. Tot sol, davant del públic, minuts i minuts en pilotes per dins i per fora. Finalment, el tercer et fa viure una autèntica catarsi en els últims cinc minuts, no direm cóm.

Jordi Prat i Coll, el versàtil director de “La Rambla de les Floristes”, ha construït un relat íntim que t’arriba i molt. I no em pregunteu molt el per què; en aquesta ocasió resulta difícil explicar.ho, però, personalment, i sense identificar.me amb cap dels tres casos exposats, vaig viure una autèntica moguda interna. No és el que expliquen, sino cóm t’arriba. I aquí arriba, i molt. Només confessarè que, en acabar, tenia la pell de gallina. I no era l’únic a la sala en experimentar.ho. Surts tocat (que no enfonsat), remogut i sobretot, el gran mèrit de l’obra: t’han remogut i te’n vas ràpidament a explicar què és el que has vist i a recomanar.ho.

Per què, evidentment, “M’haurieu de pagar” és el text, és la direcció, però és una sobirana interpretació de tots els seus integrats: Àurea Márquez, n’es sempre una garantía (encara que es confongui amb “La Gioconda”…bé… és una broma que entendrà qui vegi l’obra); el duet Cuellar-Roig és abassegador. I finalment, què dir d’Albert Pérez, un dels nostres millors actors (i dels menys reconeguts). Evidentment, els haurien de pagar, i molt! Quina joia.