Són tres. Tres personatges. Tres històries. Hi ha un cert aire de misticisme en conjunt. Hi ha també una volguda —o inconscient mirada— al mite bíblic de l’Anunciació, un dels capítols més propis del gènere fantàstic o de ciència-ficció que plagiaria, si pogués, qualsevol guionista de sèries de plataforma digital si li deixessin fer aparèixer en el guió un missatger amb ales anunciant a la jove protagonista que li ha tocat la grossa i que, sense posar-se al llit amb ningú, serà mare per obra i gràcia d’un in vitro caigut del cel. Mare, fill i missatger sant.

«M’hauríeu de pagar» s’ha convertit en una obra de petit format pero de culte que ha fet el salt des d’una atzarosa edició de Temporada Alta el 2020 tocada pel coronavirus fins a la Sala Atrium, primer amb el suport del Grec 2021, i ara en reposició de tardor, on ha estat redescoberta i summament enlairada als cels —continuem amb la influència bíblica— tant per la crítica com pels espectadors. L’esperen unes quantes nominacions, per exemple, als Premis Butaca 2021.

Una bona part del secret de «M’hauríeu de pagar» rau en el fons textual de l’autor Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) i una altra part s’ha d’atribuir sense cap mena de dubte al tripartit actoral, amb una exultant i camaleònica Àurea Márquez i uns no menys suggerents Albert Pérez i Carles Roig, aquest últim alternant algunes funcions amb Francesc Cuéllar.

Tres personatges marcats pel dolor que comporta arrossegar les conseqüències de la solitud. Tres personatges amb tres històries, tres monòlegs dramatúrgicament parlant, que es mouen entre les entranyes de l’art pictòric, les entranyes de la literatura i les entranyes de la música en un mirall trencat on no només ells tres sinó també els espectadors s’hi poden veure reflectits en cadascun dels trossos esberlats.

Ella, l’actriu Àurea Márquez, fa de guia d’exposicions d’art. ¿Qui forma part del grup de visitants als quals s’adreça? ¿Per què els diu tot el que els diu? ¿Són els mateixos espectadors els que l’acompanyen? Ell, l’actor Carles Roig / Francesc Cuéllar, és un jove que des de la seva solitud pot expandir el seu potencial fantasiós, però abans desitja que tothom el conegui bé d’ànima i no només de cos. I l’altre Ell, Albert Pérez, és un músic afeblit ja de salut però delerós només d’oferir a l’auditori una peça de piano, un Johannes Brahms, malgrat que els seus dits gairebé ja no li responen als estímuls del desig.

Fa la impressió que l’autor Jordi Prat i Coll s’ha deixat anar del tot literàriament defugint les estretors i els convencionalismes dramatúrgics i, com si fos una mena de James Joyce, que encara deu estar recorrent ara durant set hores el seu Dublín, aboca els seus pensaments, en un discurs a pinyó fix, si no es pot dir que d’escriptura automàtica, sí que d’idees, de memòria, de records, de família, d’individualismes, de pors i d’incerteses que reboten, sí que automàticament, en els espectadors gràcies a la feina d’esponja de cadascun dels tres intèrprets que modelen cadascuna de les seves intervencions amarats de la paraula de l’autor i de la seva força. (…)