A l’hora de triar un dels seus guions cinematogràfics per
dur-lo a escena, segurament el propi Woody Allen hagués optat per un dels de la
seva primera etapa, quan el diàleg fluïa sense pilot automàtic i cada frase
pronunciada pels seus personatges queien amb la contundència de qui s’atreveix
a dir el que en aquell moment ningú s’atrevia a dir.

Ja fa més de 20 anys que Woody Allen amb Marits i Mullers va
anar al moll de l’os de la felicitat de les relacions de parella i va burxar
allà on fa mal, com fa mal el queixal que cal arrencar d’arrel, seguint els
símils del film.

I fa només un parell d’anys Àlex Rigola va estrenar a Madrid
una versió escènica pròpia a partir de la pel·lícula i que bàsicament segueix
fil per randa i amb escrupolosa pulcritud els seus diàlegs, autèntics
protagonistes d’una funció que té lloc al voltant d’una taula de centre i uns
sofàs. I un llibres de fotografies d’aquells de sobretaula, enormes i que ningú llegeix.

Per a la producció catalana Rigola ha optat per bona part
del seu equip habitual i, tal com feia amb el repartiment castellà, rebateja
als personatges amb el nom propi dels actors. Una curiosa pàtina de naturalitat
que reivindica encara més el joc teatral de la proposta. En cap moment trobem a
faltar elements cinematogràfics.

El públic palpa, gairebé de manera literal, la compenetració
dels actors en una posada en escena que sap donar valor a la proximitat amb l’espectador.
Nosaltres som amb ells, compartim el mateix aire i les mirades còmplices de qui
sap de que parlem. I no perquè sí.

La decisió de traslladar l’acció a l’ara i aquí, tanmateix, a
estones em desconcerta davant d’uns personatges que són inequívocament novaiorquesos
i amb uns tics d’esnobisme cultural més propis de fa vint anys que no pas dels
nostres dies.