Quan vaig traspassar la porta de La Villarroel per anar a
veure ‘Marits i Mullers’, el noi em va dir: “Baixi per aquí i al fons a la
dreta, al sofà blanc”. El sofà blanc! Però quina sort! Vol dir que seus al
mateix escenari, un rectangle amb una taula al mig ribetejat de sofàs, que es
transforma en molts espais malgrat la seva simplicitat.  

M’assec tota encuriosida, i, mentrestant, vaig fent memòria de
la pel·lícula, d’aquelles de la primera etapa de Woody Allen, aquella en la que tot ens
agradava i esperàvem amb ànsia la propera. No recordo fil per randa els
diàlegs, però tot just comença, el ritme Woody Allen en el parlar i el
moure’s dels actors es fa palès. Si no en sabeu res -improbable- és la
història de dues parelles:
una, és d’aquelles que et deixen esmaperdut el dia que et diuen que se
separen. A l’altra, aquest succés li fa reflexionar la seva realitat. Jo no
diria que t’hi sents identificat en tot moment. Hi ha coses que si, però més aviat
són un seguit d’escenes extremes de realitats compartides per molts. L’essència amanida
de comèdia. Això és molt Woody Allen!

Àlex Rigola, director de l’espectacle, hi ha posat la seva
valuosa petjada personal: saber convertir una pel·lícula coneguda en una obra
de teatre, sense que trobis a faltar el cinema. Això passa per encarregar un decorat a quatre bandes i de màxima proximitat a Max Glaenzel i aconseguir l’extrema veritat dels
personatges, que vol dir saber triar els actors: Andreu Benito, Joan Carreras,
Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins i Lluís Villanueva. Aquests
dos últims, fan dos personatges diferents.

Els afortunats del sofà, asseguts com a casa i amb el risc
que els actors se t’asseguin al costat o et parlin, ho vam viure -almenys jo-
com una vetllada molt excitant. Voyeurs ho érem tots, però nosaltres érem a la
casa, a la disco, allà on anaven els personatges. Formàvem part de la família d’una manera
natural, com una minyona, una amiga o una àvia que conviu fins al punt que, si ens
haguessin fet parlar, haguérem contestat ben ficats a l’acció.

Pel que fa als actors, mireu si són naturals que la Mar
Ulldemolins es canvia de personatge davant tothom i, el primer cop, no me’n
vaig ni adonar. Les noies són, potser, les més genuïnament Woody Allen. Si les
veiés, se les enduria! Els homes estan com podeu imaginar ,només llegint
els seus noms. Si m’he de queixar d’alguna cosa és del Villanueva personatge.
Tots mantenen el nom de debò i ell en fa dos, en Lluís i en Villanueva. En
Lluís surt força estona però en Villanueva, que em va semblar que prometia, és
poc menys que un cameo.

Bé, això deu ser culpa del Woody. De vegades el trobo a
faltar. Allò de ‘Vicky, Cristina, Barcelona’ em va traumatitzar. Sort que vaig
tenir ocasió de veure’l tocar el clarinet al Palau!  Estaria bé que tornés a fer pel·lícules amb frases
com “Sóc hiperactiva mentalment” o 
“És molt freudià deixar-se una novel·la al taxi” o allò de que
“La separació és com un mal de queixal. Pateixes abans, però quan te
l’arrenquen, et quedes alliberat”. I més que no em vaig apuntar!