Impecable adaptació dramàtica del guió de Woody Allen en un filat escènic que Àlex Rigola trena amb rigor, ritme i atmosfera de gran proximitat i major complicitat amb l’espectador. Ho fa, en primera instància, amb una disposició central de l’escenari, amb públic a banda i banda. Un escenari delimitat per uns quants sofàs, uns que usen els intèrprets, altres on seuen espectadors, en un lligam estret i productiu que fa vívida l’experiència teatral. Fins i tot hi ha moments en què algun intèrpret interpel·la el públic dels sofàs, que entra en el joc, mentre la resta ens emmirallem de gust. Els diàlegs són incisius, esquitxats d’humorades que són espurnes estimulants de pensament, on s’hi expliquen coses ben quotidianes, aspectes vitals que afecten tanta gent, enfocat amb extrema perspicàcia i aguda penetració, que creen una esparpillant sintonia amb les espectatives de l’audiència. L’actuació d’Andreu Benito, Joan Carreras, Lluís Villanueva és convincent i ferma. Mònica Glaenzel, Sandra Monclús i Mar Ulldemolins fan respirar els rols femenins de manera esponjada i segura. Un luxe d’actors que fan de transmissors d’unes rèpliques guspirejants i a l’alçada del públic, que prefereix l’humor subtil i raonable al batre de barres baladrer i estomacal. A la Villarroel!