CRÍTIQUES

VALORACIÓ
9
Inquietant ‘thriller’ sobre el món virtual
Publicat el: 9 d'octubre de 2016
CRÍTiCA: L’inframón
Inquietant ‘thriller’ de ciència ficció. ‘L’inframón’, guardonat text de la nord-americana Jennifer Haley, sacseja al Lliure de Gràcia, on segueix el seu camí després de la seva estrena al Grec. L’excel·lent muntatge de Juan Carlos Martel planteja temes de gran calat al voltant de la dicotomia entre el món real i el virtual i tracta de respondre a la qüestió de si hi ha espai ètic en la xarxa per a emparar conductes delictives com les d’aquesta història, que gira al voltant de la pederàstia.
La trama es desenvolupa en un univers distòpic en què una tecnologia que va més enllà d’internet ha creat ‘L’inframón’, una realitat virtual que possibilita no només la interactuació per mitjà d’imatges sinó la immersió sensorial total. Sims (un imponent Andreu Benito) ha situat les accions de l’altre costat de la vida real a L’Amagatall, una mansió victoriana creada perquè els pederastes puguin desenvolupar les seves més pernicioses fantasies sense haver d’assumir responsabilitats davant de la justícia ja que, segons el seu impulsor, aquestes activitats es desenvolupen en un món cibernètic separat del real.
La inspectora Morris (delicada però ferma Mar Ulldemolins) no comparteix aquesta tesi ni es deixa impressionar pel fet que Sims es declari un malalt que ha trobat en aquesta opció la fórmula per canalitzar els seus desitjos més ocults utilitzant avatars amb els quals, diu, no fa mal a ningú. Per contra, ella creu que la incidència del virtual a la vida real és cada vegada més gran i tracta d’inculpar al cervell d’aquesta operació delictiva, tot i que no té jurisdicció per fer-ho. La inspectora té fins i tot un infiltrat a L’Amagatall, l’avatar Woodnut, encarnat per un sòlid Joan Carreras, que recrea un personatge d’infinita tristesa. Víctor Pi, en el paper del fràgil professor Doyle, és una altra de les claus de la intriga i un testimoni de gran vàlua que protagonitza una commovedora escena final.
A priori, el més problemàtic del muntatge era la utilització de les estupendes nenes actrius Gala Marquès i Carla Schilt en un tema tan sensible com el de la trama. Totes dues s’alternen en el paper d’Iris, la més desitjada de les avatars. Martel resol bé la papereta creant delicades escenes allunyades de lo explícit, encara que en algun moment la sola presència de les petites a l’escenari, amb una estètica molt a la de ‘Alícia al país de les meravelles’, creï una certa sensació de desassossec.
L’escenografia d’Alejandro Andújar, ambientant el gris món d’una comissària en el món real i el d’una casa victoriana a l’espai virtual, recolzada pels vídeos de Joan Rodón, està entre els encerts de la producció. Però el més interessant del muntatge és el debat moral que planteja, amb qüestions com el futur d’internet i advertències sobre els límits de la utilització dels seus innovadors avenços en un món no tan llunyà
CRÍTIQUES RELACIONADES / L’inframón
TÍTOL CRÍTiCA: Sense límits…Sense conseqüències?
PER: Pep Barbany

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: La perillositat del món virtual
PER: Pep Vila

VALORACiÓ
6
TÍTOL CRÍTiCA: Quan Alícia no sabia què era Internet
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Pulcre quadre de perversions sense sang ni dolor, fictici i condemnable alhora
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Un text pertinent amb una posada en escena excel·lent
PER: Marc Sabater

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Una telaraña de dramaturgia con una magnífica puesta en escena
PER: Elisa Díez

VALORACiÓ
7