Tothom sap l’arriscat que és dirigir intèrprets infants en una obra de teatre de contingut adult com és «L’inframón». I encara més arriscat si el paper de la petita Iris de l’obra no es limita a un entrar i sortir d’escena o a fer un acompanyament més o menys simpàtic sinó a tot un seguit de diàlegs de contingut gens senzill, amb rèpliques i contrarèpliques i l’expressivitat imprescindible en cada moment.

A la complexitat, per críptica, de l’obra «L’inframón», de la jove autora nord-americana Jennifer Haley (les seves dades biogràfiques amaguen indret de naixença i edat en conseqüència amb la seva passió pel món virtual, segurament) cal afegir, doncs, aquesta direcció especial molt ben aconseguida, si tenim en compte que les dues petites intèrprets —¿9 o 10 anys?— que alternen el paper, per exigència de la normativa en espectacles, tenen només alguna primera experiència interpretativa com la col·laboració en la pel·lícula ‘El pregón’, de Dani de la Orden, pel que fa a l’actriu Gala Marqués, i la intervenció en el musical ‘Sonrisas y lágrimas’, la sèrie televisiva ’39+1′ o el film ‘Barcelona, nit d’hivern’, de Dani de la Orden, pel que fa a l’actriu Carla Schilt. (…)

Estem, doncs, entre dos espais: el de la seu d’investigació amb la detectiu Morris, que interpreta l’actriu Mar Ulldemolins, amb l’interrogatori a Sims, paper encomanat a Andreu Benito, i la confessió del professor Doyle, l’actor Víctor Pi; i l’espai virtual, anomenat «Amagatall», on Andreu Benito fa de Papa, i on Joan Carreras fa de Woodnut (el personatge més de Lewis Carroll), amb algunes de les escenes més compromeses per a Iris i les joveníssimes actrius de l’obra, Gala Marqués / Carla Schlit, unes escenes que en algun moment poden provocar en els espectadors una sensació de prevenció i i fins i tot de prejudici tenint en compte la curta edat de les intèrprets i el que s’hi insinua, amb la xacra de la pederastia que és tant a la llum del dia actualment. (…)