El director Juan Carlos Martel signa una producció que balla en l’abisme: no vol donar cap element que posicioni l’espectador a priori, en un afer altemant inflamable. Evita mostrar imatges eloqüents, ni fins i tot sons que violentin l’espectador com fraia Romeo Castelluci en el terrible Purgatorio (Grec 2006), situant l’espectador en l’armari d’un nen mentre el pare abusava d’ell i la mare ho sentia tot des del menjador, molesta, però incapaç de moure un dit. És un fet que busca un equilibri impossible, navegant entre la correccio moral i el pragmatisme humà i ferint la nafra de la vulnerabilitat dels fills. De fet, és un tema que també tractava Josep Maria Miró en el seu El principi d’Arquimedes (Grec, 2012) amb molta solvència.

Paral·lel al món real, s’ha desenvolupat un món virtual en el que es pot sentir, olorar, emocionar-se i en què es poden cometre tots els abusos que es penalitzen en presó a la vida real. La teòrica legalitat blinda, en principi, aquestes pràctiques. En realitat, la peça que trasllada a un univers victorià, amb una pollancreda que captiva el nou usuari i que els éssers que hi habiten (com uns robots d’Assimov) són capaços de sentir i d’emocionar, però el dolor que puguin sentir és teòric, aboca a la vida íntima de cada ciutadà, avui. Qüestiona, de fet, si les accions íntimes, amb la persiana baixada, sense que ofengui ni atempti contra ningú aparentment són legítimes. Apel·la a una consciència estricta quan la investigadora Mar Ulldemolins (repeteix el càrrec que ja va signar en el Carnaval de Jordi Galceran, 2006) adverteix que tot acció comporta conseqüències. Andreu Benito, Joan Carreras, Víctor Pi i un parell de nenes que es reparteixen funcions (Gala Marqués i Carla Schilt) presenten un espai en el que els abusos i la violència és considerat catàrtic. El jutge més inclement és un mateix, si s’escolta els remordiments.