Aquesta adaptació i muntatge de la poc coneguda obra del gran Angel Guimerà L´aranya, es una notable demostració de com revitalitzar i apropar al públic actual l´obra d´un gran i reconegut dramaturg i fer-la assequible a edats molt diverses, sense trair la seva essència.

El director-adaptador

Jordi Prat i Coll (Vic, 1975), ja ha demostrat sobradament saber fer adaptacions mantenint l’essència, que es intemporal, i actualitzant-los de forma brillant i atrevida. Ho va fer amb Serafí Pitarra (Liceistes i Cruzados, TNC-2014) i amb Santiago Rusiñol (Els jocs florals de Canprosa-TNC-2018). També ha demostrat saber dirigir companyies nombroses i aconseguir el millor de cada intèrpret i que brilli el conjunt.

Amb L´aranya (1902), aconsegueix rescatar un text poc conegut d´ Angel Guimerà, autor dramàtic per excel·lència, i donar-li un toc de comèdia costumista sense perdre l’essència del drama soterrat que esclatarà al final. En aquesta ocasió no hi ha crims, ni passions desbordades, però es mantenen les constants de l´autor la diferència de classes, les fixacions pertorbadores (aquí identificades per l´obsessió malaltissa de tenir un fill) i l’apoderament de la dona que finalment es qui es rebel·la contra l´ordre establert.

El muntatge

El director que es també l´adaptador, trasllada l´acció a la Girona de 1968, llavors Gerona. Un món que malgrat certa apertura i tocs “ye-ye”, encara es vivia sota la grisor de la dictadura franquista. La primera part transcorre a una botiga de queviures que l´amo ha delegat al un matrimoni del que ella es realment qui se n´ocupa i el tira endavant. Ell viu obsessionat amb l´idea de ser pare i culpa a la seva dona de no quedar-se embarassada. De fet l´infèrtil es ell, però com era normal a l´època sempre es culpava a la dona.

Anem coneixen els personatges que desprès esdevindrà els veïns de la parella protagonista. La segona part passa al menjador de la casa de la parella, en un menjar que reuneix a totes i tots i que acaba com el rosari de l´aurora. Al millor estil d´una de les comèdies napolitanes d´Eduardo de Filippo (1900-1984).

La primera part passa a una botiga d´ultramarins. L’espectacular escenografia  ocupa tot l´escenari i es colorista i lúdica a l´estil del realisme pop. A la segona part es transforma en un menjador amb to absolutament naturalista. Escenografia i il·luminació son de Marc Salicrú

Impagables els afegits musicals. A l´inici Jordi Vidal, vestit de monja, interpreta de forma sublim la cançó La Mare de Déu quan era xiqueta…la nit de Nadal sereu mare i verge, en tindreu un noi bonic com l´estrella. La lletra de la cançó lliga perfectament amb el que esdevindrà després.

Impagable també la interpretació de Paula Malia, cantant Poupe de cire, poupee de son (Nina de cera, nina amb so), composta per Serge Gainsborough, que va guanyar el Festival d´Eurovisió del 1966, cantada per la icònica cantant France Gall. La cançó que es acompanyada per un cor de dansa disfressat de distingits productes de la època (Norit, Galetes 222, detergent Ajax), també té relació amb el personatge que interpreta Paula Malia (ex-Mamazelles).

Impagable també a la segona part, entre d’altres escenes, el concurs de beure a porro, dient “tit-tius” sense ennaguar-se.

Els interprets

L´ampli repartiment funciona com tot el muntatge com un rellotge. Totes i tots magnífics en els seus personatges. Berta Giraut i Jordi Vidal, histriònics, broden i donen vida al masoquista matrimoni de veïns que sempre s´estan barallant, criticaire ella i amb una retirada fatxa ell.  Albert Ausellé, amb bigoti, i Mima Riera, amb perruca rossa, estan impecables en la seva interpretació naturalista i continguda del matrimoni. Jordi Rico composa un patró, amoral i cínic, de forma molt natural, allunyat de fàcils arquetipus, el que el fa més inquietant encara. Magnifica Paula Malia interpretant la dona soltera i sense prejudicis, a finals dels 60 es podia, que es una altre de les peces bàsiques del drama posterior. Perfectes també Meritxell Yanes es l´amiga i el seu fill il·lusionat per la cançó La, la, la que espera (com finalment va passar), que guanyi a Eurovisió, està interpretat pel cantautor Ferran Soler. Finalment Estel Ibars i Jan D. Casablancas, son el jove matrimoni esvalotat per la felicitat de ser pares i el desig sexual continu. De fet l’enveja que provoquen en el protagonista actua involuntàriament en el desencadenament del drama posterior.

Cal significar el treball d´Àngels Salinas en la caracterització dels personatges i l´encertat vestuari de Montse Amenós.

Si a tot li afegim l´accent gironí i els tocs d’experiència familiar, els seus pares tenien una botiga, viscuda pel mateix director-adaptador, es fàcil deduir la gran versemblança que irradia tot l´espectacle.

Excel·lent el final, amb el pas dubitatiu primer i ferm a continuació de la protagonista trencant el cercle que la té lligada i caminant cap un futur incert però seu. El futur dels altres personatges es igual d’incert i no depèn d´ells.

L´autor

Angel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845-Barcelona, 1924),        es el gran dramaturg català dels segle XIX, de renom internacional. Les seves obres han estat traduïdes en molts idiomes i representades arreu del món. També han estat portades al cinema a Hollywood (Cecil B. De Mille-1916-Maria Rosa), a Alemanya, a Mèxic, a Argentina i a Japó (Kenji Mizogouchi-1924-Terra baixa), entre d´altres. De les versions a Espanya, cal destacar la María Rosa, protagonitzada per Núria Espert (dirigida pel seu marit Armando Moreno-1965), i la recent Terra Baixa (2011, dirigida per Isidoro Ortiz). La primera Maria Rosa es va rodar el 1908, pel pioner Fructuós Gelabert.

L´aranya va ser publicada el 1908 i es posterior a les seves tres obres més conegudes, Mar i cel (1888), María Rosa (1894), Terra Baixa (1897), La filla del mar (1900).  Aquesta obra es de les darreres que va escriure i en ella traspua el fet de la seva homosexualitat amagada. En aquella època li hagués anat, molt en contra mostrar-la.

Text : [email protected]