Com que l’obra «L’aranya», d’Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924) no és de les més conegudes de l’autor de «Terra baixa» o «Mar i cel», és convenient i suggerent a la vegada que els espectadors que no en sàpiguen la trama la vagin descobrint durant els noranta minuts de la versió que n’ha fet el dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975).

El joc és —sense fer trampes i sense venir amb els textos apresos de casa— intentar esbrinar què hi ha a dins de Guimerà i què hi ha de Prat i Coll. I un té la sensació que el dramaturg de muntatges tan celebrats com «Els jocs florals de Can Prosa», «La Rambla de les Floristes» o «Els criminals» ha aprofitat el rostoll que queda de Guimerà i l’ha tastat arriscadament amb porró i a galet. I, malgrat el risc, no s’ha tacat gens amb el vi negre, com tampoc no es taca cap dels personatges que en l’escena del sopar d’amics a taula —els àpats teatrals de ficció sempre acaben malament— es repten a veure qui aguanta més el raig a galet.

Jordi Prat i Coll ha fet un viatge a la seva preinfància, perquè ell és del 1975, i ha situat l’obra de Guimerà, que es va estrenar el 1908 al Teatre Romea, a l’any 1968 i a la ciutat de Girona, on ell va néixer i on va viure el que ara ja deu ser el seu món feliç i perdut de la botiga de queviures dels seus pares, de qui, per cert, manlleva els noms dels protagonistes, Rosa i Miquel, i els dedica el muntatge i de qui, ell i la companyia n’han tret informació, vivències i experiències de primera mà.

El resultat, però, és una caricatura amable de l’època, diria que en algun moment fins i tot una mica exagerada, intentant reflectir el parlar subdialectal i característic de Girona d’un temps engolit ara per la globalitat, probablement perquè la història de fons, diguem-ne dramàtica, de Guimerà, ha estat superada pel pas dels anys. La maternitat, la paternitat, la infertilitat, avui en dia, no són un trauma sinó una especialitat més del sistema sanitari. L’obligació de tenir fills ha estat substituïda per l’opció voluntària de no tenir-ne. I la impossibilitat de tenir-ne, tot i voler-ne, també ha estat substituïda per la possiblitat de la reproducció in vitro o fins i tot l’adopció.

Però com que Àngel Guimerà ja perfila alguna altra qüestió en el seu drama d’època, Jordi Prat i Coll, tot i inserir-la en l’any 1968, l’ha portat al dia i s’hi endevina una mirada feminista d’acord amb els cànons actuals i una opció pel fenomen global del Me Too, passant per la violència de gènere i l’assetjament. I és prudent que no reveli més detalls perquè no es tracta de trencar els fils que l’“aranya” del tàndem Guimerà-Prat i Coll teixeix delicadament.

Amb la proposta a les mans, a Prat i Coll li queda només fer excel·lir els intèrprets en cadascun dels seus papers. ¿Com es fa per no amagar el deix de costumisme i fer que el costumisme ho acabi impregnant tot sense que enfarfegui el conjunt? Doncs, com si fóssim a l’època, reforçant cadascun dels personatges, vestint-los i pentinant-los a tots amb brillantina i fixador.

Davant d’una escenografia enginyosa i atractiva de Marc Salicrú que s’allunya, per la seva grandiositat, del que podríem dir que és encara avui una botiga de proximitat o de barri, perquè l’espai hi obliga tot i que s’ha emmarcat en una mena de teatrí gegant potser per insinuar que es fa un salt en el temps, cadascun dels personatges va desgranant la seva manera de ser i el rol que té dins del veïnat al voltant de l’establiment que llueix un rètol pompós: “Alimentación P. Grimau”.

Aquest interès per remarcar que l’obra és un retrat de personatges es manifesta clarament a mitja representació quan cadascun d’ells fa un passi en fila índia que remata més tard la figura d’un gat gegant que, si un es distreu, es pot confondre amb una lleona, per allò del cul i el petó tan típics de Girona.

L’acriu Mima Riera és la botiguera i aspirant a mare sense èxit. Més imprecís a l’inici, el seu personatge no esclatarà del tot fins al tercer acte i quan ho fa i de la manera que ho fa, segurament que deixaria amb un pam de nas el mateix Guimerà. L’actriu te l’opció, i ho fa, de protagonitzar l’escena clau de l’obra i deixar-hi la seva empremta.

L’actor Albert Ausellé és el seu marit, delerós per ser pare, manetes de la botiga i desencadenant del drama de fons. L’actor Jordi Rico és en Grimau, vidu, antic amo de la botiga, bon amic, aparentment, de la parella. Hi ha subtilment una flaire de l’amo i el Manelic de «Terra baixa», però també una guspira fugaç d’«Otel·lo» de Shakespeare i del trafica de Yago.

El repartiment és completa amb l’actor Jordi Vidal, primer obrint amb vestit de monja i barret d’ales, interpretant «La mare», un pròleg que probablement vol parlar sense dir-ho del crim dels nadons robats tan propi de la segona meitat del segle passat i destapat ara. El mateix Jordi Vidal fa doblet amb el personatge del Cadernera, un prototip del nostàlgic del franquisme que si bé era excepcional als anys seixanta, ara ha reviscolat com una d’aquelles males herbes que no moren mai.

L’actriu Meritxell Yanes (el personatge de l’Emília) és la que ajuda a fer feines de casa a la Rosa, la botiguera. Mare de vuit fills, té el Ramon (l’actor Ferran Soler) al seu costat, un adolescent que, fent un Grasset, encara s’enfila a la cadira per dir Guimerà i que fa feinetes com les de repartir a coll barres de gel —un anacronisme si se situa al 1968 quan la majoria de les botigues ja disposaven de frigorífics que anomenaven “càmeres” i que el repartidor de gel era més propi de la dècada dels anys cinquanta.

La parella feliç amb criatura són l’actriu Estel Ibars i l’actor Jan D. Casablancas, parella de pessebre, Josep i Maria, com els recorda algú en broma, amb el nen acabat de néixer. I l’actriu Berta Giraut és la Pilar, la dona del Cadernera (Jordi Vidal), la que ho sap tot i ho veu venir tot, la que es podria dir que està més tocada per la Tramuntana, per no dir tocada de l’ala, i, de passada, la que també representa la plaga del maltractament de parella i que la companyia frena unànimament amb un congelat.

I hi ha encara un personatge aliè a tots, la Isabel, que interpreta l’actriu Paula Malia, un personatge amb un passat fosc i un present tèrbol, seductor i ingenu a la vegada, que és el personatge que acaba desencadenant el drama plantejat per Guimerà i revisat ara per Jordi Prat i Coll, amb una versió que ofereix una perla quan la mateixa Paula Malia és cridada a cantar: “Canta, canta!”, li diuen tots. I ella, que sí i que no, fent-se l’estirada, deixa anar: “¿Com voleu que canti si no tinc Ànima”, amb una picada d’ullet al musical «Ànima» que ella mateixa ha protagonitzat aquesta temporada al Teatre Nacional de Catalunya i que, per cert, encara busca inversors que s’arrisquin a recuperar-lo.

Una escena que Paula Malia arrodoneix amb un alè de lluminositat dins la foscor de «L’aranya», de Guimerà i Prat i Coll i que l’actriu rebla amb la interpretació de la cançó «Poupée de cire, poupée de son», un mite de l’època “ie-ie” que va popularitzar la cantant francesa France Gall, després que, amb lletra i composició de Serge Gainsbourg, competís al Festival d’Eurovisió del 1965.

Aquí, en un moment lúdic de somni, anima fins i tot alguns productes gegants de la botiga de can Grimau com el pot d’Ajax, l’ampolla del senyor Mistol o aquell senyor de les galtes estirades anomenat Netol, amb una escena de ninots en dansa que acontentaria segurament la coreògrafa Marta Almirall i la seva companyia Roseland Musical, artífex de les cavalcades de Reis dels últims anys. I és que, agafada com l’ha agafada Jordi Prat i Coll, aquesta “aranya” d’Àngel Guimerà és capaç de caçar i capturar tota mena de figures de gènere fantàstic a la xarxa de la seva teranyina.