Salvador Dalí el va acusar de “gran pederasta”, Josep Pla de “patriota ombrívol” i Xavier Fàbregas el va definir com un “respectable fòtil dissecat”. Són fragments de Guimerà. Home Símbol (Edicions 62), de Xavier Albertí i Albert Arribas, un llibre que posa en evidència l’homosexualitat velada d’un dels autors més respectats de la llengua catalana. Jordi Prat i Coll també reivindica aquest aspecte privat com a clau essencial per interpretar l’obra d’Àngel Guimerà, sobretot el text L’aranya (1908), una peça gairebé oblidada que el TNC recupera com a cloenda del centenari de la mort de l’escriptor, una efemèride una mica deslluïda si tenim atenem el poc cas que li han fet els grans escenaris del país. I ens en lamentem perquè, precisament, Prat i Coll demostra (com ja va fer amb Rusiñol) que les obres de Guimerà estan plenes de possibilitats més enllà del Manelic omnipresent en l’escena amateur.

La versió de L’aranya escandalitzarà els puristes, fins i tot el conservadorisme del mateix autor si encara fos viu, però ja es tracta d’això, de girar l’estil com un mitjó per posar a prova la seva resistència com a clàssic (que li ho diguin a Shakespeare). Sense cap mena de pudor, l’obra salta d’“un carrer d’obrers” de la Barcelona de principis del segle XX a la Girona de 1968, un drama naturalista convencional que es transforma per art d’irrellevància en una mena de sitcom kitsch, en alguns moments sainet, un gènere còmic que Guimerà va intentar esquivar, fins avui.

La universalitat del conflicte aguanta el canvi, perquè el trauma de la infertilitat d’una parella jove també es podria ambientar en els nostres dies. No cal matar el llop com a Terra baixa, però sí fugir de l’aranya –un malvat dolentíssim interpretat sense caure en tòpics per Jordi Rico–, una metàfora i unes estructures molt similars. Els anys seixanta són l’excusa per explotar un univers colorista pop que canta en francès (divertidíssima digressió musical de Paula Malia), Cuéntame a la catalana amb un nou final tipus woke, perquè ja posats a alterar el text, que la protagonista s’empoderi, i que ho faci amb l’emotivitat i la precisió que dibuixa l’actriu Mima Riera.

El seu partenaire, Albert Ausellé, no es queda enrere i transmet com un ganivet el desig de ser pare que fereix el seu personatge, anhel i frustració que possiblement també impregnava Guimerà i que anticipa 26 anys el tema de la Yerma de Lorca. Ben col·locades les bromes sobre el “masoquisme” dels personatges guimeranians, o sobre la convivència del llegat de l’autor amb la moral franquista. Un brillant elenc de comèdia, amb arquetips expressionistes eficaços (chapeau Berta Giraut, Jordi Vidal i Meritxell Yanes), arrodoneix un muntatge de profunditat on l’accent i el lèxic de Girona suposen una autèntica delícia. Llàstima que la sonorització del primer dia no permetés apreciar-ho amb claredat, ja ho sabem, l’acústica no és un punt a favor de la Sala Gran del TNC.

VERSIÓ ORIGINAL A EL PERIÓDICO DE CATALUNYA