Com un servidor no és un erudit de Guimerà, un cop arribat a casa miro la Wikipedia i descobreixo l’extensa obra literària del dramaturg d’El Vendrell (nascut a Tenerife). La pregunta és òbvia, com és que s’ha representat tan poc la seva obra (excepte les reiterades adaptacions de Terra Baixa i el musical Mar i cel)? Com pot ser que aprofitant el centenari de la seva mort no s’ha fet pràcticament res fins ara, ja en 2025? Òbviament, els administradors culturals d’aquest país han patit un greu descuit. Afortunadament, però, ara ens arriba l’adaptació de L’aranya que ha fet Jordi Prat i Coll (i també He mort el pop a la Sala Versus) i ens sentim una mica més propers a l’univers que va parir Guimerà. Això sí, si és Prat i Coll qui ho adapta, no esperem una representació canònica del text original. 

A Prat i Coll l’hem gaudit molt en les obres que ha escrit i algunes altres que ha adaptat. La crítica social sempre està de fons en unes històries poblades per personatges polièdrics. El gironí té una mirada crítica sobre la nostra història, tant en la mirada àmplia (l’Europa d’entreguerres de Els criminals) com en la més local (Fátima o Els jocs florals de Canprosa per anomenar exemples recents) i així l’afina també en aquest drama situat originalment a principis del segle XX i que aquest situa l’any 1968, al tard franquisme que encara mantenia unes estructures socials patriarcals que encapsulaven qualsevol actitud més llibertària. Així doncs, l’adaptació de Prat i Coll crea un triple vincle amb tres realitats socials diferents. L’’original que Guimerà va escriure sobre un matrimoni menestral de Barcelona, els seus veïns i entorn proper, es relaciona amb aquest nou argument que situa l’acció a Girona, en un altre context històric on els protagonistes encara veuen més tenallades les seves aspiracions personals, i al mateix temps, aquest argument i les modificacions respecte a l’original ressonen a les violacions sistematitzades dels drets de les dones que encara ara es pateixen, això sí, amb una resolució que reivindica l’apoderament de la dona contra el patriarcat. No hi ha compassió contra el menysteniment de l’home, sigui el marit com el propietari de la botiga. Sens dubte, aquesta és la primera lectura que s’ha de fer de l’adaptació.

Tanmateix, el drama que planteja Guimerà es va descobrint a poc a poc i a mesura que avança la trama es van presentant una sèrie de personatges secundaris que cadascú a la seva manera aporta un punt de comèdia, una comèdia, però, que darrere presenta diferents drames quotidians: desavinences matrimonials carregades de violència, la precarietat laboral, la desatenció paternal… Els secundaris de l’obra amb les seves trames còmiques alleugereixen la càrrega del drama que es va descobrint de mica en mica: la impossibilitat de la Rosa i el Miquel de tenir descendència. Però al mateix temps hi col·laboren d’una manera directa, a través dels paranys de Grimau i la Isabel per fer trontollar el matrimoni; o d’una manera més indirecta sigui per l’aparició del jove (i fogós) matrimoni amb fill, per l’amor de l’Emília, la cuinera, que sent pel seu tercer fill (de vuit), o per la tragèdia de perdre tres fills del matrimoni veí que estan com gat i gos. Sigui per la felicitat o per la tristesa, tot l’entorn del matrimoni botiguer els hi recorda en tot moment la importància de tenir fills per sentir-se realitzats. És obvi que l’aranya fa referència al personatge de Grimau que teixeix la teranyina per atrapar-hi el Miquel i la Rosa. Però no és menys cert també que aquesta teranyina la fila aquesta societat que fa de la reproducció una obligació moral i física (no poder tenir fills és com una tara per homes i dones).

Un altre punt que val la pena remarcar i que humilment m’aventuro a dir que deu ser un tret distintiu de l’autor, és l’ús de certs trencaments narratius, moments en què obre una finestra cap a un altre lloc i on situa els seus personatges en un altre pla que no té res a veure amb la història. Aquí Prat i Coll aprofita un moment en què es fa referència al bon fer de la Isabel per cantar, per congelar l’escena, canviar de llums i posar a cantar aquest personatge (si tens a Paula Màlia, mal seria no aprofitar els seus dots com a cantant) el Poupée de cire, poupée de son de la France Gall mentre surten uns capgrossos disfressats de Netol, una capsa d’Ajax i d’altres productes que venen a la botiga. És una boutade, però aquest toc kitsch i pop encaixa bé al principi de l’obra.

A les ordres del director Jordi Prat i Coll està sens dubte un dels càstings més encertats i equilibrats de l’any. No hi ha cap intèrpret que desentoni. Començant pels protagonistes Mima Riera -ja porta unes quantes obres on s’erigeix en una de les actrius que més sap patir- i Albert Ausellé -que a través de la seva ingenuïtat transita per tots els estats, de la felicitat a la ràbia-, però sobretot per una tria acurada dels dolents: una juganera Paula Màlia i un prepotent manipulador Jordi Rico. Però després hi ha una sèrie de secundaris (alguns ja de la família interpretativa de Prat i Coll) que estan de traca, sobretot la Berta Giraut i el Jordi Vidal, qui representen el matrimoni desavingut. La interpretació de Giraut és altiva, englada, una cosa estranya, però que resulta ben divertida de veure. Mentrestant, Vidal és un falangista violent i destraler que supleix el seu desig de ser pare amb ocells cantaires. Després està la Meritxell Yanes, vitalista i espavilada cuinera que té un fill, Ferran Soler, amb poc enteniment que espera la victòria d’Espanya a Eurovisión amb el “La, la, la”. I per contrarestar el tedi vital dels protagonistes, està la joiosa parella formada pel Jan D. Casablancas i l’Estel Ibars.

Però com bé sent habitual en les grans produccions de la Sala Gran, un altre dels protagonistes és l’escenografia creada pel Marc Salicrú que aporta el color dels setanta i el costumisme de les cases d’aleshores i que es complementa fantàsticament amb el vestuari acurat de la Montse Amenós. I un altre cop més, Prat i Coll (i Salicrú) utilitza l’escenografia per resignificar la resolució final en retirar-se la caixa amb el menjador de manera magistral, deixant a la Rosa, empoderada, cantant-li les quaranta als dos homes que l’han tractat amb menyspreu.