Què poden tenir en comú una botiga d’ultramarins de la Barcelona de principis del segle XX, i els camps llaurats d’un petit poble andalús de l’Espanya dels anys 30 del segle passat? No m’havia llegit  jo encara el text amb el qual Jordi Prat i Coll presenta la seva excel·lent versió d’aquest drama de Guimerà ara guarnit també d’uns atributs propis de la comèdia costumista. Però tot just iniciar-se la representació, em va venir al cap aquella gran tragèdia lorquiana titulada “Yerma” i  centrada en el desig absolut de ser mare d’una dona que no pot ser-ho.

Doncs a la barcelonina botiga d’ultramarins d’inicis  del segle XX que Jordi Prat i Coll converteix en un establiment gironí de l’any 1968 molt semblant al que tenien els seus propis pares, ens hi trobem una parella marcada també per aquest desig de descendència que no hi ha manera de fer  realitat.  I és el mateix Jordi Prat i Coll qui, al seu text de presentació, remarca el paral·lelisme temàtic entre aquests dues obres alhora tan diferents, tot assenyalant que , i malgrat que “ens costa tant encara avui dia d’admetre-ho públicament”, Angel Guimerà era tan homosexual com el mateix Lorca. “Es sota la pressió social i l’obsessió dels qui no poden tenir fills que Guimerà vertebrarà  “L’aranya ” i deixarà que, sota una forta asfixia de desig i necessitat de descendència, es desenvolupi el seu drama costumista”.

La puntualització introduïda pel director d’aquells “Jocs Florals de Can Prosa” que tan haguessin fet riure el mateix Rusiñol no és sobrera. Ben al contrari: serveix per remarcar tota l’amplitud que adquireix la paraula “infertilitat” tant al 1908 (l’any en el qual transcorre l’original), com al 1934 ( l’any de la “Yerma” lorquiana) com al 1968 (l’any en el qual Prat i Coll situa l’obra de Guimerà donant-li el context d’aquell tardofranquisme de “La España del desarrollo” ) com ara mateix. I no solament perquè això de voler i no poder tenir fills segueix  donant lloc sovint a intenses frustracions i drames domèstics, més enllà dels canvis socials que s’han produït al voltant del tema.

També, perquè , donant-li a la paraula una dimensió que vagi més enllà de tenir o no tenir criatures,  parlar de infertilitat implica parlar també d’exclusió : la persona que  no compleix les expectatives que s’esperen d’ella pot ser vista pels altres i per ella mateixa com algú que ha fracassat, que no ha complert el rol que li havien assignat la vida i la societat. I d’això en saben treure bon profit les aranyes que teixeixen al voltant d’elles la teranyina en la qual acabaran del tot enxampades.

Però no ens posem encara tan dramàtics, perquè, com ja ha quedat dit, Prat i Coll opta per arriscar-se de la manera juganera que ell sap fer-ho. I per donar-li al drama costumista l’embolcall d’una comèdia costumista que, si cal, fins i tot pot semblar puntualment que va passada de voltes. Abans d’aixecar-se el teló, ja ens queda clar que l’escenari amb el qual ens trobarem serà el d’una botiga batejada amb el prosaic nom de “Alimentación P. Grimau”; una botiga que la lúdica  escenografia de Marc Salicrú ( destinada més tard a adquirir acolorits aires naturalistes quan pugem al pis de dalt on viu la parella que porta el negoci) ens presenta plena de dalt a baix de ben ordenats productes pintats.

Aquí el veïnat no solament pot trobar tot allò que satisfà el seu estómac, sinó també, i sense anar més lluny, tots aquells productes de neteja que s’anuncien a la tele de l’any 1968. I als quals, Prat i Coll els hi regala un moment d’esbojarrat protagonisme que de ben segur hagués deixat ben descol·locat el mateix Guimerà , tot preguntant-se alhora on havia anat a parar el seu drama. I no seria aquest l’únic fragment del muntatge que feria preguntar-se a l’autor de “Mar i Cel” on s’havia ficat. Com és ben sabut,  a un altre teatre situat a l’altra banda de la ciutat  torna a triomfar el seu drama pirata ple a vesar de moros i cristians i transformat des de fa dècades en un drama musical. Però, malgrat que aquesta ben assortida botiga de barri estigui mancada de l’èpica que té un vaixell pirata,  Prat i Coll no se’n pot estar tampoc d’introduir també aquí els seus bons interludis musicals.

Per alguna cosa el repartiment inclou la presència d’una actriu amb tanta ànima musical com la que té  Paula Malia. I per alguna cosa ens hi trobem també a l’escenari un Jordi Vidal que inicialment (després deixarà els hàbits per ficar-se sota la pell d’un altre personatge ) sens presenta vestit de monja per tal de cantar-nos el popular tema “La mare”; una cançoneta d’aquelles que semblen escrites expressament per treure de polleguera a qui no pot ser-ho.

En qualsevol cas, mentre la comèdia costumista campa al seu aire per l’escenari i tant la parella botiguera ( la formada per Mima Riera i Albert Ausellé)  com la seva clientela accentuen amb el seu vestuari i els seus pentinats la grotesca comicitat dels nostrats estereotips que representen, ja comencen a ensenyar el nas les senyals d’alarma que anuncien el drama latent. De fet, les bestials discussions conjugals del matrimoni format per Berta Giraut ( la primera nota tràgica del text li correspon a ella) i Jordi Vidal (un cop aquest s’ha tret la disfressa i ha abandonat el convent) ja introdueixen a l’acció el fantasma d’aquella mena de  maltractaments domèstics (en aquest cas, bidireccionals) que poden acabar passant com si res de ser un decorat habitual de l’escala de veïns a transformar-se en macabre delicte de sang.

El cas és que arriba un moment en el qual ja no es pot seguir fent comèdia, que per alguna cosa sembla ser que Guimerà va escriure aquesta obra tenint molt present el tarannà que havia anat adoptant el més socialment i dramatúrgicament compromès teatre europeu de l’època. I quan arriba el moment en el qual les manipulacions i els actes físics de l’aranya que s’amaga sota les amables aparences de Jordi Rico  ja no poden ser objecte de broma, la direcció de Prat i Coll sap com fer el gir amb enorme destresa teatral, recolzant-se en un repartiment ben homogeni, a l’hora d’evidenciar el seu talent interpretatiu .

I per cert que, arribats a aquest punt ,te n’adones també del nombrosos punt de contacte que presenten els tres personatges centrals de l’obra amb aquells altres que es movien per la “Terra Baixa”. Prat i Coll, això sí, li esmena la plana una mica a Guimerà amb un final més ajustat als temps de reivindicatiu empoderament que vivim. Però és ben possible que el mateix Guimerà que potser hagués arrufat el nas veient la seva botiga d’ultramarins envaïda per un grapat de detergents donats a la ballaruca , s’hagués mostrat alhora molt d’acord amb aquest nou final. I potser fins i tot s’hagués acabat conciliant amb les divertides alteracions introduïdes al seu drama, un cop comprovat que l’excel·lent muntatge de Prat i Coll segueix sent-li molt fidel a l’essència d’allò que ell va escriure en aquesta oblidada obra que ara el TNC recupera amb tots els honors que es mereix.