El dramaturg i director Jordi Prat i Coll demostra molta personalitat en l’adaptació i també en la tria d’un repartiment molt valent. Compta amb un estol de bons artistes que tenen una notable oportunitat de lluir a la Sala Gran. La veritat és que responen molt bé a les seves intencions (la violència tràgica i excèntrica de Berta Giraut i Jordi Vidal és per celebrar-la). Mima Riera i Albert Ausellé són unes víctimes propiciatòries, amb un aire de Bertolt Brecht (per la bondat com a La bona persona de Sezuan) iun altre de Sarah Kane (per la ràbia de Blasted). Paula Malia (Ànima, que aprofiten per marcar-se un gag metateatral) és una terrible temptació sense necessitat de descordar-se un botó de més (però repassant el tors del marit, turbant-lo tot dient la marca d’un famós sabó). Ella també brinda la coreografia dels productes imprescindibles en una drogruria de fa dècades. Un dels momentys mes bojos i desenfadats de l’inici. Jordi Rico propicia el conflicte. Com el Sebastià de Terra baixa busca la infidelitat per a caprici propi. És una maldat molt més sibil·lina. A les ciutats, les regnes del poder són més dissimulades, sembla insinuar Guimerà. Meritxell Yanes (Dolors) debuta al TNC lluint un gironí carregat d’accent, divertit i apareixent com una més de les que aprofita tot el que pot la bondat de la venedora. Completa l’equip Jan D. Casablancas, Estel Ibars (com la parella fogosa que és l’enveja de l’escala amb el seu primer nadó) i Ferran Soler, en un paper recreat per Prat i Coll, com un camàlic, fill de la cuinera d’ocasió.

L’aranya es representa de forma naturalista, però certifica que es representa per al públic del segle XXI detalls com la falsedat del decorat de la botiga de queviures amb el joc màgic per accedir al pis superior i les sortides de quadre delirants. Prat i Coll s’ha atrevit a recuperar un text oblidat de Guimerà. Després de girar com un mitjó Els Jocs Florals de Can Prosa de Santiago Rusiñol ha gosat colar alguna de les seves coreografies delirants (Rèquiem for Evita) a aquesta adaptació de L’aranya. La veritat és que si, a La Rambla de les floristes va voler fer un homenatge a les víctimes del 17-A tan velada que costava trobar-la, i que amb el text de Rusiñol va construir una primera part antològica (que abocava al públic a un quinto i qui recorda quantes excentricitats més enmig d’un campionat tronat de Jocs Florals), ara ha fet una raspallada que essencialitza situacions i, sí, canvia el final original convertint Guimerà en un Ibsen de Casa de nines, que potser no caldria.

El director i dramaturg hi posa dues pedres sobre les quals ha ressituat la teranyina. Per una banda, s’inspira en els records d’infància de la botiga en què va viure la infància, a Girona. Com els seus pares, la infertilitat deixava una ferida incompresa en la relació conjugal. La segona mirada (a voltes des del deliri, a voltes des d’una mirada emancipadora que enalteixi la protagonista) obliga a transformar unes rèpliques amb les que la venedora quadra els protagonistes d’aquest nou triangle amorós (que dos d’ells refusen, però que es trobaran immersos en el laberint de la culpa).

L’obra, en tot cas, justifica molt bé la labor del TNC, de reivindicar i apropar els clàssics (fins i tot recuperant títol que havien quedat en l’oblit). L’encert és doble perquè com a La plaça del diamant de l’any passat, el muntatge té una notable gira per Catalunya (llàstima que arribi fora de l’Any Guimerà, que li hagués fet un just reconeixement). Per a engalipar al protagonista, es munta un àpat de capons i porró. I, només amb el joc de comptar titius ja és prou perquè la mala bava surti de mare i es generi el cataclisme que perseguia l’aranya. Prat i Coll obvia les rèpliques de Guimerà que en fa referència, però ho exposa en la manera d’actuar de l’amo del local. L’espai de bondat s’esquinça per la maldat, quan en sorgeix l’oportunitat.