La Cubana sempre ha estat molt aprop del teatre més popular. Reivindica la seva estètica kitsch, a base de precinte i grapes, però que llueix com si fos un Armani a l’escenari. Des de sempre. No perden gens el Nord. Ara, s’han apuntat a fer un musical. De fet, mantenen el seu to d’aiguabarreig arrevistat i estiren hemeroteca amb l’article de Daniel Luján a Destino qualificant de vergonyosa la dramatúrgia catalana arran, precisament, de L’amor venia amb taxi, al Romea, aquell 1959. Fan el de sempre, però ara li posen el segell de musical, com a ganxo per a vendre més llibres. En realitat, no els cal pas.

La Cubana no defrauda gens pel que fa al seu estil directe, a saber fer punta de tota la peripècia en l’interior d’un grup de teatre amateur (que, en l’època, es prodigava als Centres Parroquials que tenien menys pegues amb la censura que altres escenaris socials, com podien ser els ateneus). El públic assisteix als assaigs d’aquesta comèdia, un pèl surrealista per la desaparició de la xicota el dia que anava a presentar-se a la família del noi, que duen nou mesos. Admeten que és un esforç il·lògic per tan poques funcions, però es rebel·len si algú menysté el seu teatre de tresillo.

El teatre català, durant el franquisme tenia les dates molt ajustades. Sovint, es resolia en funcions úniques en cases particulars. Deia Joan Brossa que aquesta limitació de producció li permetia no haver de limitar allò que imaginava. Això ve a tomb, pel text teatral que Virginia Woolf va escriure. El van estrenar a casa on van convidar membres selectes del Club Bloomsbury (que parodiava). Doncs, ara aquest Freshwater ha servit per inaugurar La Fàbrica dels Teatres del Farró: Se succeeix l’estètica de representació dels 60, amb una trama tan prima que, avui, sona a teatre de l’absurd. Woolf posava la diana als estirats intel·lectuals, no pas per als voluntariosos amateurs, com fa La Cubana.

El problema de L’amor venia amb taxi és que és massa repetit, quant a estructura. Parlaven de fer un homenatge al teatre Romea i professionals com els telons dels germans Salvador (que regnen a l’escenari), el vestuari de Can Peris, o les publicacions de la llibreria Millà (en realitat, les companyies amateurs llogaven els textos per a actors: Cadascú tenia el full on hi havia una rèplica seva, no pas el llibret sencer!). Però, en realitat, es despleguen en simpàtics números de revista del Paral·lel (els espectacles que aquests actors tossuts prefereixen veure i imaginar). Allà és on apareixen les plomes, els lluentons, l’humor sicalíptic, els números coreogràfics. Els actors del Centre Parroquial els devien emular entre cametes (com a Els secundaris, de la gent del Maldà) però no gosarien fer-ne funció oficial. Circulen les preguntes del Sr Puchadas i el sr. Castells, el Thutom Jhama que popularitzar-la Guillermina Motta, els noms i renoms tant admirats a l’escenari com vistos com a prostituïbles… en la porta del darrere del teatre.

La Cubana, que sempre ha diferenciat la versió catalana de la que mou per l’Estat espanyol, treballa perquè les coreografies siguin perfectes. I això, per a les cames de les vedets de revista, és el primer manament. En aquestes primeres funcions, aquella sincronització és molt relativa. Caldrà ajustar-ho. O, si es fa per mostrar la fantasia dels aficionats, caldria visibilitzar-ho millor… Per cert, si a Cómeme… els actors repartien entrepans de mortadel·la al públic que els ajudava a recollir el decorat, ara regalen mona d’una àvia beata, molt dolça. És mona de boca amb ou dur, d’aquelles que els padrins donaven als seus fillols el Dilluns de Pasqua. Com els d’anys. I sí, la millor rima és la de “tant admiro al tresillo que, per ell, m’arrodillo”. Que tremoli Pompeu Fabra!