«El teatro catalán no debe estar en manos de cómicos chocarreros», es queixava Nèstor Luján en la revista Destino el 1959, un article que van generar polèmica. El periodista es referia a peces com L’amor venia amb taxi, de Rafael Anglada, una comèdia menor idolatrada per les agrupacions de teatre amateur, un teló de fons que serveix per al tribut musical que La Cubana rendeix a les companyies d’aficionats tan populars a Catalunya, país on es fa més teatre del que es va a veure.

Seguint l’estil dels crítics de llavors, exposarem l’anècdota argumental centrada en la modesta companyia parroquial de Nostra Senyora de la Llum, representativa d’aquells anys grisos de finals dels cinquanta. La seva rutina en els assajos del text d’Anglada es converteixen en motor d’una comèdia coral fidel a l’estil kitsch cubaner (més és més), mirall de tants elencs no professionals que assajaven i assagen per la pura devoció a l’art de Talia. En el seu catàleg de tics, els grups de tot el país reconeixeran l’exacta caricatura de si mateixos.

En la seva lògica exuberant, el muntatge s’expandeix cap a una successió d’entremesos musicals sota la docta batuta de Xavier Mestres que, a tall de revista d’època, homenatgen amb hilarant ironia figures avui relegades a l’oblit, des del popular Alady fins a la Bella Dorita, passant per la sarsuela Cançó d’amor i de guerra i per l’empremta cosmopolita dels Vienesos. El valor d’aquesta empresa rau a convertir el que abans es menyspreava com a «bagatelas populacheras» en un acte de reivindicació cultural i identitari pròdig en els seus rescats. La història del teatre català no comença amb la democràcia ni amb el Lliure: van mantenir la flama el Romea i les abnegades companyies del teatre de tresillo, moble reapropiat amb fervor litúrgic en la delirant processó que actua com a clímax de la funció.

Com és norma en la troupe de Jordi Milán, l’aparell tècnic abasta proporcions veritablement aclaparadores: canvis d’escena impossibles, un encaix de tramoies de precisió i vestuaris de coloraines en policromia. Un espectacle servit per més de 20 intèrprets i músics que reivindica la fondària de l’humor, fins i tot en la seva forma més gruixuda, i que s’alça en lliçó d’història viva, tiberi per als estudiosos i passatemps bulliciós per al gran públic.

Si volguéssim trobar-hi objeccions, assenyalaríem que l’estructura es dilata amb repeticions que resten atracció, que el desenllaç es precipita bruscament i que la cèlebre interacció amb el públic, tan característica de La Cubana, compareix aquí de manera més tènue. La recreació és, sens dubte, nostàlgica i idealitzada, ja que no s’aventura a indagar en les ombres i limitacions d’aquell context. Però, sense indici de dubte, és el musical més original de la temporada. Com escriurien a l’època retratada, estem davants d’un gloriós desgreuge d’aquells còmics en altre temps vilipendiats com a «chocarreros» i avui consagrats com la més alta insígnia del nostre teatre patri. ¡No deixin passar l’oportunitat!

LLEGEIX LA VERSIÓ ORIGINAL A ‘EL PERIÓDICO DE CATALUNYA’