L’argot lingüístic de La Cubana es mereixeria l’edició d’un vocabulari específic del Centre de Terminologia, àlies Termcat. Els personatges de totes les seves obres les deixen anar amb tanta finor que mai fan mal a les orelles dels espectadors. El català del carrer de fa prop de setanta anys —com aquest de «L’amor venia amb taxi» que s’inscriu temps enllà del 1959— estava lliure de manlleus tan barroers com els “gilipollas”, els “tios”, els “joders” i els “putos” que el teatre pretesament culte actual encoloma a tort i a dret sense compassió per les oïdes contemporànies.

Per això em permeto, amb el permís de la troupe de La Cubana, aplicar aquí un títol com aquest: «Davant del tresillo m’arrodillo», que fa referència a una de les escenes de l’espaterrant musical —si, musical amb totes les lletres!— que Jordi Milán i tot l’equip de La Cubana han elaborat artesanalment, molt i molt artesanalment, després de quaranta-cinc anys llargs de trajectòria i gairebé quaranta anys després que La Cubana entrés per primera vegada, el 1986, en un teatre tancat, primer a El Retiro de Sitges i, superades les seves trapelleries de carrer, al del mateix Romea de Barcelona, on ara fan parada i fonda, amb aquell espectacle mític de goteres, aigua a raig i impermeables de colors que titulaven shakesperianament «La tempestat».

Amb aquest nou espectacle, La Cubana fa un recorregut per la història del teatre d’aficionats —no en digueu “amateur” recomana Jordi Milán— que ha estat l’embrió del teatre professional a Catalunya. No és estrany, doncs, que la cosa arrenqui amb una escena clau d’«Els Pastorets», la de la peça «Som les fúries de l’infern» on la vermellor contrasta amb la blancor angelical del desenllaç nadalenc.

Aquest contrast entre cel i infern serà la tònica general de tot l’espectacle «L’amor venia amb taxi», un homenatge també a la comèdia de l’actor i autor Rafael Anglada (Santa Coloma de Farners, 1921 – Barcelona, 1993) que l’any 1959 es va representar al mateix Teatre Romea. En un teatre de l’època del Centre Parroquial de la Mare de Déu de la Llum, una companyia es troba un dia a la setmana per assajar l’obra que al cap de nou mesos —fer una obra també és com un embaràs, i no dic res que no pugui desvelar— representaran davant de la concurrència del centre, una concurrència, esclar, que és la que ara mateix integren els espectadors de cada funció de «L’amor venia amb taxi».

La Cubana no es limita a fer un homenatge al teatre d’aficionats català. Recupera els valuosos telons pintats a mà dels Germans Salvador, els figurins escenogràfics, els cartells dels teatres de l’època del Paral·lel, alguns dels noms mítics de les nits barcelonines del segle passat de postguerra com l’Alady, la Bella Dorita, el Josep Sampere o els Vienesos d’Arthur Kaps, sense oblidar els marines nord-americans que atracaven al port i Rambla amunt, tot sota la bota opressora del franquisme, amb un tinent coronel de bigotet refinat que es passeja per la platea i que acabarà a Sevilla després de perdre la “silla”, o el peixater que fa de Llucifer i que se la juga travestit amb el carnaval prohibit pel règim. Un retaule no apte per a nostàlgics si no és que sàpiguen mirar-se’l amb la ironia i la distància còmplice que caracteritza La Cubana.

La companyia va encara més enllà i, subtilment, dins la trama de «L’amor venia amb taxi», no para de fer picades d’ullet als seus propis espectacles: la mort d’«Adeu, Arturo», el casament de «Campanades de boda», la tempesta de «La tempestat», les cortines vermelles de «Cómeme el coco, negro», l’entrada triomfal a coll pel passadís de la platea d’«Una nit d’òpera», la classe bona de «Gente bien», l’homenatge al Paral·lel, la referència de «Cegada de amor» a la Setmana Santa —amb les visites a monuments i els carraus de matar jueus—, el repartiment a pedregades de garrapinyades i la safata de mones de Pasqua —els temps han canviat i no n’hi ha per a tothom com aquells enyorats entrepans de «Cómeme el coco, negro»— i, per damunt de tot, els canvis de vestuari, la caracterització, la multitud de personatges, el ritme trepidant de cada escena enllaçada amb la següent fins a esgotar, com una alenada d’aire fresc que passa de volada, cent cinquanta minuts sense pausa d’una festassa que —per a tranquil·litat dels espectadors— prescindeix aquesta vegada de la interactuació tan habitual en molts dels seus altres espectacles.

Quaranta-cinc anys després, La Cubana acumula un dels patrimonis més importants del teatre català. El relleu generacional de la companyia s’ha fet sense daltabaixos i d’una manera gairebé espontània. Quin luxe que aquí hi hagi de nou l’actriu Anna Barrachina (la mítica Estrellita Verdiales de la companyia) i l’actor Xavi Tena, que hi és també des de fa més de trenta anys.

A «L’amor venia amb taxi» hi ha una companyia renovada, jove i compacta —a vegades difícil de descobrir qui és qui darrere dels seus personatges— amb uns quants moments punters com els de l’actriuassa Montse Amat, en el seu personatge manaire o endolat, o els actors Oriol Burés (esplèndid en tots els seus papers), o també Albert Mora, Bernat Cot i Toni Sans, fins a quinze intèrprets i cinc músics, que també van i vénen com a secundaris des de les llotges dels instruments a l’escenari.

I alerta perquè hi ha també un fantasma que els espectadors descobriran després de dues hores i mitja i no és pas el de la Xirgu perquè cal recordar que no som al Romea sinó en un Centre Parroquial on qualsevol passada pot ser pecat. I hi ha ha encara un record per a l’actriu Mercè Bruquetas, que feia el paper del personatge jove femení de «L’amor venia amb taxi» precisament aquell 1959.

I per si no n’hi hagués prou, hi trobem un flaixbac per la desapareguda Llibreria Millà del carrer Sant Pau on la gent del teatre anava a buscar alguna de les moltes de les seves obres publicades en temps de penúries editorials, a més de la referència de l’article explosiu de Nèstor Luján a la revista Destino que denunciava el teatre de tresillo del Romea de l’època i l’humor banal, segons ell, de l’humorista Joan Capri, similar a la denúncia pública i la polèmica oberta que ara mateix qüestiona la programació d’entreteniment de la renovada TV3. La història es repeteix.

La invectiva de l’escriptor i periodista Nèstor Lujàn, que figurava com a director titular de la revista Destino gràcies al títol de premsa que tenia, però que en realitat qui dirigia Destino a l’ombra era el compositor Xavier Montsalvatge, va obrir la veta perquè es creés més endavant l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, amb Ricard Salvat, Frederic Roca i Maria Aurèlia Capmany. Un nus històric teatral que La Cubana relliga enmig d’una trama festiva, musical, sanament humorística i estretament fidel a la seva espectacular i brillant trajectòria.

¿I l’amor…? ¿I el taxi…? Potser sí que venia, però de moment ni se’l veu ni se l’espera. Posats a parodiar expressions de mal record, deixem anar finalment que, com deia aquell, qui pugui anar al Romea a veure aquesta nova perla negra de La Cubana que hi vagi… en metro, en bus, en taxi o a peu coixet.