Han passat ja dotze anys, des que Xavier Albertí va iniciar la seva etapa com a director artístic del Teatre Nacional de Catalunya amb un ben eixerit homenatge al teatre de varietats i al mític vell Paral·lel titulat “Taxi…al TNC!”. I el títol, ja deixava constància del protagonisme que sovint tenien els taxis (“¡ Chófer …al Palace!”, “Taxi..¡Al Cómico!”, “Taxi al Paralelo”, en són tres bons exemples) a l’hora de posar-li nom a aquells divertiments amb forma de revista; uns divertiments que omplien els escenaris de l’avinguda que, en altres temps, havia estat el centre neuràlgic de la més lúdica (i sovint , també més “canalla”) gresca escènica barcelonina.
Però, revistes plenes de plomes i lluentons a banda, el taxi era també el vehicle ideal per ficar-se de cap en una bona comèdia d’embolics. Una comèdia com ara “L’amor venia amb taxi”, escrita pel també ben popular actor Rafael Anglada i estrenada amb èxit espatarrant al Teatre Romea tot just començat l’any 1959, quan encara tant al Romea com a la majoria de teatres d’aficionats de tota Catalunya lluïen les flames i les calderes Pere Botero de cartró pedra que no poden faltar mai a una representació de “Els pastorets”.

I com el dimoni no en té mai prou i vol ser sempre el protagonista de tot , vet aquí que és també ell qui aixeca el teló del nou espectacle de La Cubana. Que –diguem-ho ja d’entrada- és també el millor que ens ha ofert tant notable companyia en molt de temps. Superades per complert les senyals de cansament creatiu que exhibien “Gente bien” o “Adéu, Arturo”, aquí la troupe liderada per Jordi Milán es mostra en plena forma, per tal d’oferir-nos un divertiment musical del tot irresistible que en té també molt de triple homenatge.

Si hi ha una paraula de la qual s’abusa tant que intento sempre prescindir d’ella , aquesta paraula és “entranyable”. Però en aquest cas, cal aplicar-la sense manies ni recances i atorgant-li el seu més noble significat. I és que l’imprescindible nou espectacle de La Cubana és un orgullosament entranyable homenatge al teatre d’aficionats en el qual es troben els orígens de la mateixa companyia, al millor teatre popular i el millor teatre de varietats d’èpoques tampoc no tan remotes però sí massa oblidades, i a la mateixa gloriosa trajectòria de La Cubana , que no dubta en oferir-se un aclaparador i ben merescut auto-homenatge ple a vesar de picades d’ullet.

Però tornem a un dimoni que, al llarg d’aquest primer tram de la temporada, ha fet ja tres aparicions a la nostra cartellera. I deixant de banda la seva soviètica presencia a “El mestre i Margarita”, cal recordar que sense ell i sense “Els pastorets”, Ramon Madula no hagués pogut escriure mai “Els bons”, una altra obra amb quelcom de tribut al teatre d’aficionats i a la petjada que ha deixat i segueix deixant encara ara en el nostre teatre professional.

En qualsevol cas, no ens entretinguem en el present. I viatgem cap el passat; cap aquell 7 de gener de 1959 en el qual, un cop finalitzada la darrera representació de “Els Pastorets” protagonitzada per un memorable Llucífer d’allò ben socarrimat, la companyia teatral del Centre Parroquial de la Mare de Déu de la Llum es disposa a triar l’obra que assajarà al llarg de tot l’any, per oferir-ne una única representació quan 1960 estigui ja a tocar.

I podríem dir que enguany, a la companya li ha tocat la loteria teatral. Per circumstàncies que ja sabreu tot gaudint d’aquesta gresca sense ni un sol moment de defallida malgrat els seus cent-cinquanta-minuts de durada, enguany la companyia podrà assajar la mateixa comèdia d’Anglada que omple de gom a gom el Romea! Quin regal caigut del cel! (per alguna cosa som a un centre parroquial).
Paga la pena, passar-se dotze mesos treballant de valent ,reservant tots els dimarts per assajar i enfrontant-se als més esbojarrats imprevistos, per tal d’acabar deixant-ho tot resumit en aquesta única funció? La pregunta , ofèn! I tant, com paga la pena! I això La Cubana ens ho deixarà del tot clar tot avançant d’un mes cap a un altre :cada vegada que cau la fulla mensual del calendari, ens espera una nova escena.

Però que ningú cregui que les ansietats provocades pels assajos de la comèdia d’embolics d’Anglada ( que, per cert , podeu recuperar a l’arxiu TVE Catalunya en un enregistrament realitzat el 1984) no deixen temps per l’esbarjo. Un grapat de membres de la companyia parroquial estan ben atents a tot allò que passa als escenaris barcelonins del 1959.
I no s’ho volen perdre, encara que algunes de les picardies que mostren aquests escenaris (ni la censura pot amb tot) no s`hi digui massa amb l’estricta moral defensada per tan catòlic centre. Tot i que també aquestes bones ànimes moralistes mereixen ser objecte d’un tractament entranyable, perquè`, diferències a banda, aquí tothom està unit per una mateixa passió comuna: la passió pel teatre d’aficionats i pels vincles que crea setmana darrera setmana això de treballar plegats per tirar cap en davant aquesta única funció.
El cas és que , i tornant a la cartellera teatral barcelonina del1959, el túnel del temps cubaner ens permet recuperar musicalment un grapat de noms que al seu dia van ser emblemàtics… i que avui en dia corren el seriós perill de quedar completament esborrats de la memòria col·lectiva . Més encara ,si tenim en compte que fins i tot les autoritats municipals que haurien de preservar aquesta memòria, es desfan d’ella per complert, i transformen locals tan carregats de simbolisme com ara El Molino en espais neutres totalment mancats de les potser frívoles però no per això menys respectables senyals d’identitat que es troben als seus mateixos ciments.

La Bella Dorita ? Alady? Josep Sanpere? Arthur Kaps i Gustavo Re? Qui són , aquestes grans estrelles de l’espectacle local tan admirades pels actors aficionats de la companyia parroquial? De ben segur que bona part del públic del 2025 es fa aquesta pregunta, mentre els alter ego cubaners d’aquestes figures recreen alguns dels seus grans èxits entre els esplèndids telons manufacturats pels germans Salvador. Només per això, per haver recuperat aquests noms i haver obert les ganes de saber alguna cosa d’ells a qui els desconegui per complert, ja estaria del tot justificat no perdre’s per res aquesta nova cubanada.

Una cubanada que, entre tanta rialla i tanta música ( per cert, dona gust comprovar com de ben sonoritzada està la gresca ) ofereix alhora com qui no vol la cosa una molt ben administrada documentació sobre com es trobava de salut el teatre català a les acaballes de la dècada dels 50 del segle passat.

Interpretada de forma esplèndida per un repartiment en el qual els rostres veterans es barregen amb les incorporacions recents, sense que en cap moment deixi de funcionar la química col·lectiva , aquesta brillantíssima diversió ho deixa ben clar: La Cubana segueix sent un dels nostres més valuosos tresors teatrals. Un tresor que, al llarg de la seva trajectòria, no ha deixat mai de recordar-nos les grans joies que amaguen les diverses formes de teatre popular que sovint son objecte del més injustificat menyspreu . I que aquest cop ho torna a fer ,tot servint-se d’un espectacle a l’alçada dels seus més gloriosos encerts escènics.