Una
conversa entre dues dones abandonades per l’home amb qui han compartit més de
25 anys –en qualitat d’esposa, l’una; i d’amant, l’altra– pot donar molt de si.
No només per la morbositat de conèixer els detalls íntims de l’altra part del
triangle o intentar entendre per què ell necessitava ser infidel, sinó també per
contraposar dues mirades que, fins al moment, s’havien desviat deliberadament.
Ja ho diuen, les coses és millor parlar-les si es volen digerir bé.

Per això,
farta de patir en silenci, l’ex-esposa emprèn el viatge que la plantarà davant
l’ex-amant. Així, buscarà en l’enemiga tot allò que necessita per tirar
endavant. Cordials i despectives, empàtiques i jutjadores, intercanviaran
preguntes i retrets que transcendiran l’home que van estimar. S’esbraven a base
de bé amb la tranquil·litat de qui no s’ha de tornar a veure mai més i ja és
prou madur com per aguantar les que caiguin.

El duel
dialèctic les fa qüestionar de dalt a baix: com són, com entenen la vida, per què
fan el que fan i planteja tot un seguit d’assumptes de caire més general com
ara què impulsa a l’escriptura, l’ús i profit del temps, el concepte de família
i el rol de la dona, etc. que aporten llum a reflexions sempre interessants.

Ara bé, la
densitat de l’obra del dramaturg anglès David Hare pot posar fàcilment l’espectacle
a la corda de fluixa i fer-hi estralls si la posada en escena no és prou
convincent. Amb direcció de Magda Puyo, les esplèndides Anna Güell i Mercè
Arànega defensen correctament el seu personatge, però sempre dins una volguda contenció
que fa de sostre a una interpretació que podria brindar esclats més grans d’explosió
en determinades situacions.

L’escenografia
–basada en un moll de fusta i el mobiliari de la llar que, incoherentment,
ocupa les dues bandes de l’escenari i no llueix com hauria– és tan sols el ring
de la trobada, de manera que el vestuari, la música i la llum es converteixen
en els únics recursos disponibles per alimentar l’escena. Compleixen dins les
limitacions que marca el muntatge, encara que la música –útil per a les transicions
i canvis escenogràfics– sembla poc definida pel que fa a la reacció que genera
als personatges, que la ballen tímidament i sols en algunes ocasions. Fan o no
fan la revolució?