Igual que va fer a “Celobert”, David Hare
enfronta aquí dos personatges oposats pel que fa al tarannà, recorregut vital o
manera d’entendre la vida, però units per un fil tibant que no poden afluixar.
Si a l’obra anterior, als dos extrems d’aquest fil hi havia un empresari madur de
classe acomodada i una mestra més jove i idealista que temps enrere havia estat
la seva amant, a L’alè de la vida hi ha dues dones de mitjana edat que
durant dues dècades van estimar el mateix home, l’una (Frances) en el rol de l’esposa
lleial –sinònim de la seguretat, l’estabilitat–  i l’altra (Madeline), en el de l’amant –l’aventura,
el risc, la llibertat.

I com passava a “Celobert”, l’obra se
centra en la retrobada dels dos personatges (Frances i Madeleine sabien de la
seva existència, i fins i tot s’havien vist en una ocasió), anys després que
l’home les hagi abandonat per una estudiant. Al llarg d’una nit, les antigues
rivals miraran de tancar un compte pendent: descobrir qui era la dona amb qui
competien per l’amor (o, si més no, l’atenció) de l’home… o qui era realment
aquest home que, durant vint-i-cinc anys, va portar amb naturalitat aquest joc a
tres bandes.

Més enllà de la metamorfosi soferta per
les dones abandonades –la muller i mare abnegada s’ha convertit en una
escriptora d’èxit, mentre que l’amant que sempre ha abraçat (o ho ha fet veure)
les causes perdudes i ha defensat a ultrança la seva llibertat, s’ha reclòs en
una illa, símbol d’un aïllament desitjat, de la renúncia al món d’estímuls i d’agitació
en què li agradava moure’s en el passat. Els papers s’han intercanviat, cosa
que indica fins a quin punt l’home havia guiat les passes de totes dues mentre
van caminar plegats.

Tot i que al públic català se li pot
escapar algun referent fàcilment desxifrable per al britànic –com ara el
significat que té per a un personatge com Madeline viure a l’illa de Wight (no
escollida a l’atzar)–, L’alè de la vida arriba directa i diàfana als espectadors
gràcies a l’encertat plantejament escènic de Magda Puyo: un escenari central que
“aïlla” físicament les actrius i les atrapa sense escapatòria, com dues bèsties
obligades a conviure en una gàbia, i apropa el seu combat emocional (intens, enèrgic)
al públic. I, sobretot, gràcies a
dues grans, Anna Güell i Mercè Arànega, encara més grans en les distàncies
curtes. A les seves mans, la muller submisa que s’ha atrevit a sortir al món –i
a enfrontar-se a la seva Nèmesi– i la dona alliberada que, en sentir-se rebutjada, s’ha tancat en un espai segur, creixen en matisos, en tonalitats, i
gairebé surten de l’entorn quotidià en què cal situar-les per ocupar un espai
més elevat, reservat a les grans heroïnes tràgiques. Q-Ars torna a fer diana,
probablement, en la producció més difícil que la companyia afrontarà mai.