“L’alè de la vida” de David Hare es va estrenar a Londres l’any 2002 amb Judi Dench y Maggie Smith, i el mateix any la feien a Madrid la Núria Espert i l’Amparo Rivelles. De David Hare aquí havíem vist “Celobert” que va fer Josep Maria Pou i “L’habitació blava” dirigida per David Selvas.

Hare és un autor que, amb una gran contemporaneïtat, toca temes subtils que no s’adapten a la convencionalitat més habitual. Aquí, durant un dia i una nit, dues dones d’una edat que els permet encara pensar en un futur de parella, reflexionen sobre la relació que ambdues han tingut amb el mateix home, l’esposa i l’amant. Aquesta, una molt vital i enèrgica Mercè Arànega, té una vida prou activa com per a no voler complicar-se-la amb relacions sentimentals massa fortes. L’esposa li ha proposat una trobada, ella també té una vida prou plena. Es Anna Güell. Les dues són dones que no es volen sentir esclavitzades per una relació sentimental, que tenen vida pròpia La trobada tracta no només el tema de la parella sinó també, i amb mirades no del tot coincidents, de temes polítics.

L’espectacle es desenvolupa en un petit espai central a la Sala Muntaner, que convida a una certa intimitat l’espectador, i veiem les dues actituds vitals que possiblement només s’oposen l’una a l’altra aparentment. Tot resulta molt fluid i senzill però també tot incita a la reflexió, tant pel que fa a implicació social i política, com en l’actitud de la dona en relació a la seva vida. I tot ens arriba amb elegància, amb interès, amb dues interpretacions potents, amb una mirada de direcció que no deixa buits, que ho fa fluir tot amb naturalitat perquè ens puguem endinsar també amb naturalitat en un tema que pot ser només feminista, només polític, només de relacions humanes, o  de tot plegat.

Certament es veu d’una manera agradosa i també amb interès. Són dues interpretacions importants i una excel·lent direcció, una obra que pot interessar a tothom.