Es diuen La Brutal, i ara que
l’adjectiu ha esdevingut mediàtic, també ens és prou útil per definir el
festival escènic que la companyia capitanejada per David Selvas ha organitzat fins
fa pocs dies a la Sala Petita del TNC i que ben aviat espodrà tornar a veure al
teatre Poliorama.

Considerada com l’obra mestra
d’Oscar Wilde, The Importance of Being
Earnest es va estrenar el 14 de febrer de 1895 a Londres i des d’aleshores
no ha deixat de pujar als escenaris de mig món, ja que, entre molts altres
motius, no ha perdut el seu encant. En ella, l’autor irlandès hi ridiculitza els
costums i el comportament hipòcrita de les classes privilegiades de la seva
època. Sempre, però, des de l’alta comèdia, d’un humor exquisit i intel·ligent
i d’un esmolat esperit crític que atiava contra la rigidesa i la
intransigència.

També és veritat, però, que a
hores d’ara la pàtina un punt romàntica o naïf d’alguns dels personatges podria
suposar un entrebanc per als gustos actuals. Excepte, és clar, si el text va a
parar a mans d’algú capaç de saber-li donar la volta i descobrir-hi
possibilitats insospitades, com per exemple una vena pop i acostar-lo als
musicals que ens ofereix la gran pantalla per fer-ne un espectacle que, seguint
las conegudes peripècies dels aspirants a Franck, s’omple de ritme, vivesa i
lluminositat.

David Selvas –des d’una
direcció gràcies a la qual passarà directament a formar part de la millor
nòmina de directors teatrals de casa nostra– i Cristina Genebat –revelant, un
cop més, la seva àgil llibertat traductora– han construït un muntatge
sensacional que, des d’una òptica contemporània i sense menystenir en cap
moment l’original, aconsegueix millorar el text.

La versió de Selvas i Genebat
l’encerta novament en donar-li aquest punt més lliure i descarat que ja
posseeix l’obra i embolcallar-la d’una atmosfera intemporal que ens l’acosta
sense anul·lar-ne el regust victorià.

Aquest plantejament festiu,
jove i juganer no tindria, però, tant de ressò sense el bon treball interpretatiu
de tot el grup, que hi aporta dinamisme, frescor i unes espurnejants
bombolletes –sobretot femenines– que no paren de pujar. Laura Conejero,
impecable i espectacular, situa el seu personatge secundari (Lady Bracknell) a
un primer pla tot convertint-lo gairebé en el principal; David Verdaguer –imprescindible
en propostes d’aquest caire – i Miki Esparbé –clarament en alça– s’adapten com
un guant al parell de simpàtics tarambanes que són Algernon i John; les dues
Paula –Jornet i Malia– exhibeixen gràcia, veu i, en el cas de la primera, una
agradable faceta com a cantant i compositora; mentre que Norbert Martínez
(desdoblat en Lane i reverend) i Mia Esteve brillen com a parella madureta i
festejadora, especialment en el duo de “la melmelada”, un dels números musicals
més encertats d’aquest divertimento
encisador anomenat La importància de ser
Franck.