De nou, la vigència dels clàssics. Wilde ens
fa veure que la humanitat no progressa adequadament. La Brutal se’n fa un fart
de riure (i de cantar) per demostrar-nos-ho. No es tracta de riure per no
plorar: La importància de ser Frank és una comèdia prou coneguda (n’hem pogut
veure muntatges al Gaudí, al Teatre Akadèmia…) que però, farcida de tots els
elements característics de l’autor (un no acaba d’absorbir les rèpliques
intel·ligents, iròniques, despietades del text), ens atrapa. És una exageració,
un disbarat, un joc arriscat que David Selvas ens proposa amb una versió àgil amb un ritme vertiginós, utilitzant cançons en clau narrativa, divertides
coreografies per fer el trànsit d’un acte a un altre i amb un elenc
d’intèrprets que sap en tot moment què està representant.

Cada personatge és exprimit per extreure’n tot
el suc. Tenim els dos amics que farien qualsevol cosa per satisfer els propis
objectius… carnals (sense sospitar, potser, que l’amor els canviarà el guió);
la cosina d’un, pretesa per l’altre; la fillola de l’altre, protegida per l’un;
la mare incorrupta (o tot el contrari); el còmplice de tot plegat; la
professora, pedra angular de tot l’enrenou… Tots plegats acaben, a través d’un embolic gairebé surrealista,
convidant-nos a una festa.

Perquè l’escenografia, que ens endinsa,
primer, a la noble casa londinenca de l’Algernon i després, mitjançant un ball
florit i espectacular, a la del John (o Frank???) al camp, és acollidora que
ens fa empassar encantats una autèntica comèdia més romàntica que crítica però,
sobretot, divertida. La versió del text, retallada amb criteri i precisió, es
recolza en les històries d’amor (sobtades, però eternes, per a tota la vida!)
per plasmar la societat hipòcrita, les amistats traïdores, els interessos
descarats… el món que tan mal va fer a Oscar Wilde i que, insisteixo, tan poc
ha canviat des del segle XIX.  No es
tracta més que tenir clar això per fer-nos passar una bona estona al teatre. No
és una feina senzilla.