La importància de ser Frank. La Brutal

La versió de La importància de ser Frank que La Brutal va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya i que posteriorment --en un miratge de país teatralment normal-- s'ha transferit al circuït privat, al Teatre Poliorama, és una p... passada. I es pot dir així, tal qual, de bones a primeres, perquè és el millor resum d'un espectacle d'aquells que creen espectadors, honoren els autors i fan brillar els actors, amén de convertir la funció en una festa de la qual tothom en surt feliç. I --perdó per la carrincloneria-- és tant bonic anar al teatre i veure el públic sortir content i satisfet!Sense cap mena de dubtes, aquesta mena d'alta comèdia musical La Brutal ha convertit la peça d'Oscar Wilde ha de figurar amb majúscules daurades a la trajectòria de David Selvas com a director perquè ha fet diana total. L'espectacle comença amb un tema musical que és tota una declaració d'intencions, amb frases com (més o menys) "massa important, la vida, per ser massa seriós", "el deure és divertir-se" o "en aquesta vida, el menys freqüent que fem és viure". Partint d'aquestes constatacions, tant presents en el subtext del dramaturg anglès, Selvas es proposa presentar un muntatge fet amb total llibertat i sense coaccions de cap tipus i ho ha aconseguit tant que no només els espectadors s'encomanen d'aquesta llibertat, sinó que, a més, fa la impressió que el propi Wilde no dubtaria en posar-hi la seva signatura. Llibertat total per descontextualitzar l'època, estirar les interpretacions fins a l'extrem, fer aparèixer personatges quan no els toca estar en escena, deixar la relació amb l'espectador en mans d'un cérvol dissecat, fer un canvi d'acte divertidíssimament vegetal... En fi, llibertat total per jugar fent teatre des del convenciment que aquesta aposta no fa res més que reforçar allò que Wilde va voler dir el 1895 i que, en essència, encara és vàlid avui en dia. També cal dir que d'aquest exercici de generositat de Selvas en recullen el guant tot els implicats en la proposta, des de José Novoa amb una senzilla però magnífica escenografia fins al darrer dels actors, als quals no es pot formular cap objecció. La millor prova de la bona direcció de Selvas i de l'excel·lent to de la producció és que l'espectacle funciona igual (de bé) amb Jaume Madaula al Poliorama que ho feia amb Miki Esparbé al Teatre Nacional, tot i ser dos actors amb tessitures molt diferents. La química Madaula/Esparbé-David Verdaguer és el motor del muntatge, al qual la resta d'intèrprets afegeixen gasolina constantment. Com que ho fan tots, sense excepció, resulta fins i tot un punt injust destacar que Laura Conejero està senzillament rutilant i que Paula Jornet, amb la seva veu (i com a compositora dels excel·lents temes musicals) esdevé una de les sorpreses més grans i més positives del conjunt.La importància de ser Frank és d'aquelles propostes capaces, reitero, de fer escola d'espectadors i, és més, de reconciliar molta gent amb el teatre. Un espectacle rodó, transparent, alegre i lliure en el qual la forma potencia el fons i viceversa i en el que tots els ingredients pugen a escena en estat de gràcia. I tot plegat sense renunciar ni a l'entreteniment ni a l'evident càrrega de profunditat que té el text original, però deixant al públic que en gaudeixi al nivell que vulgui. 

Una original, enginyosa, respectuosa i encertada adaptació del clàssic d´Oscar Wilde, amb una no menys enginyosa aclucada d´ull al modern musical La, la, land, que inspira diversos números musicals molt ben inserits dins de l´obra (especialment deliciós el de la Melmelada).  L´actor i aquí director David Selvas i l´actriu i aquí dramaturga i traductora Cristina Genebat han aconseguit mantenir l´essència de l´obra, d´una de les obres més aconseguides de Wilde, situant-la en un entorn intemporalment actual.  A més li han sabut donar uns toc de musical que potencia la frescor i el ritme de la posta en escena i compten amb un repartiment impecable que combina maduresa i joventut. Els joves amics bon vivents, inventors de germans calaveres (Algernon Moncrieff i John Worthing, falsos Franks), són en David Verdaguer i en Jaume Madaula (que substitueix Micky Esparbé, que va ser qui la va estrenar al TNC). Les joves enamoradisses i somiadores (Cecily Cardew i Gwendolen Fairfax), que són qui acaben revolucionant i transformant la estructurada realitat, són la cantant-músic-actriu Paula Jornet, autora també de les musiques, brillantíssim debut teatral, i l´actriu-cantant Paula Malia. En el paper de Lady Bracknell, l´ortodoxa i radical defensora dels valors morals de la societat victoriana, Laura Conejero, extraordinària, ens ofereix tota una lliçó actoral, amb un perfecte domini del to, el gest i els silencis. Mia Esteve és la distreta institutriu (Leticia Prism) que genera tot l´embolic dinàstic i qui lloa amb encís l´amor madur. Norbert Martínez es desdobla entre el sorneguer majordom (Lane)  i el sàtir reverend (Canon), a més de fer percussions i tocar el piano. Tots ells es mouen amb ple i coral encert dins d´una encertada escenografia estil plató televisiu, transformant el saló londinenc i la mansió fora de Londres, en un ampli apartament amb finestral que dona al jardí,  de José Novoa. Estrenada a la Sala Petita del TNC, el 3 de maig amb una permanència d´un mes, fins el 10 de juny, exhaurint totes les localitats, torna ara a un teatre amb més aforament convertint-se amb una de les estrenes teatrals més recomanables d´aquest estiu. L´obra i Oscar Wilde The importance of being Earnest (a Catalunya traduit per Frank per jugar amb el doble sentit amb la franquesa, en anglès earnest vol dir seriós), va ser estrenada el 14 de febrer de 1895, just tres mesos abans que Oscar Wilde (Dublin-1854-París-1900), fos empresonat al llarg de dos anys per la seva tendència homosexual.  Aquesta obra perfecte en la seva estructura d´alta comèdia romàntica amb final feliç, ha estat comparada al Somni d´una nit d´estiu de Shakespeare. Dins del joc d´embolics, aparentment intranscendent dels seus, aparentment frívols protagonistes, hi ha una sàtira plena de profunditat de la societat conservadora i els seus hipòcrites valors. Els diàlegs i les repliques són brillants i estan plenes d´un càustic cinisme. Us aconsellem la compra del llibre a la sortida del teatre. També el trobareu amb facilitat i amb edicions diverses a qualsevol llibreria. Versions cinematogràfiques El 1952 es va fer la primera versió dirigida per Anthony Asquith (Pygmalion, Hotel Internacional, El Rolls Royce amarillo..) i el 2002, es va fer una nova versió amb un repartiment de luxe en el que hi eren Ruppert Everett, Colin Firth i Judi Dench. Per YouTube, es pot veure la versió de Estudio 1-TVE, amb Lola Herrera, Francisco Valladares, Margot Cottens y Rafael Alonso, entre d´altres, dirigida per Juan Guerrero Zamora. Aquella històrica i remarcable televisió en blanc i negre i aquells inoblidables Estudio 1.   Sobre la vida d´Oscar Wilde, cal destacar tres pel.lícules. Dues realitzades l´any 1960, Oscar Wilde, portagonitzada per Robert Morley i Los procesos de Oscar Wilde, amb Peter Finch de protagonista i amb James Mason, de co-protagonista. En data més recent, Wilde, estrenada  1997 i protagonitzada per Stephen Fry.   La Brutal Produccions Va ser creada i està dirigida per David Selvas (21-12-1971), el 2011 i ha produït diset muntatges entre ells Don Juan, amb Julio Manrique, i Santa Nit, la primera obra teatral de Cristina Gebenat, que conjuntament amb Julio Manrique, forma  part de l´equip de gestió. www.labrutal.com Les dues Paules A la Paula Malia (1990),  segur que la identifiqueu dins del grup musical humorístic The Mamzelles (www.facebook.com/The-Mamzelles), i el 2016, va protagonitzar un episodi dins la sèrie Cites a TV3. La Paula Jornet (Sant Cugat del Vallès, 1996), va créixer en la sèrie televisiva La Riera des dels 13 anys. Dins del món musical és coneguda com a Pavvla i va gravar el seu primer disc, Creatures, desprès d´una estància a Anglaterra, el 2016, iniciant una gira per diversos països que va finalitzar el 10 d´abril a la Sala Apolo de Barcelona.  http://luup.cat Altres versions de l´obra estrenades a Barcelona El 2011, al Teatre Gaudí, dirigida per Iván Campillo, amb Laura Sancho, Miquel Agell, Ferran Castells, Clara Galí, Manel Solàs i Montse García Saguès. Dos notables muntatges en els darrers anys. El 2015-16, dirigida per Emilià Carilla al Teatre Akadèmia,  amb Cristina Cervià, Àngela Jové, Marc García Coté, Toni Más, Enka Alonso, Silvia Forns i Victor Pí. Text : [email protected] Una original, enginyosa, respectuosa i encertada adaptació del clàssic d´Oscar Wilde, amb una no menys enginyosa aclucada d´ull al modern musical La, la, land, que inspira diversos números musicals molt ben inserits dins de l´obra (especialment deliciós el de la Melmelada).  L´actor i aquí director David Selvas i l´actriu i aquí dramaturga i traductora Cristina Genebat han aconseguit mantenir l´essència de l´obra, d´una de les obres més aconseguides de Wilde, situant-la en un entorn intemporalment actual.  A més li han sabut donar uns toc de musical que potencia la frescor i el ritme de la posta en escena i compten amb un repartiment impecable que combina maduresa i joventut. Els joves amics bon vivents, inventors de germans calaveres (Algernon Moncrieff i John Worthing, falsos Franks), són en David Verdaguer i en Jaume Madaula (que substitueix Micky Esparbé, que va ser qui la va estrenar al TNC). Les joves enamoradisses i somiadores (Cecily Cardew i Gwendolen Fairfax), que són qui acaben revolucionant i transformant la estructurada realitat, són la cantant-músic-actriu Paula Jornet, autora també de les musiques, brillantíssim debut teatral, i l´actriu-cantant Paula Malia. En el paper de Lady Bracknell, l´ortodoxa i radical defensora dels valors morals de la societat victoriana, Laura Conejero, extraordinària, ens ofereix tota una lliçó actoral, amb un perfecte domini del to, el gest i els silencis. Mia Esteve és la distreta institutriu (Leticia Prism) que genera tot l´embolic dinàstic i qui lloa amb encís l´amor madur. Norbert Martínez es desdobla entre el sorneguer majordom (Lane)  i el sàtir reverend (Canon), a més de fer percussions i tocar el piano. Tots ells es mouen amb ple i coral encert dins d´una encertada escenografia estil plató televisiu, transformant el saló londinenc i la mansió fora de Londres, en un ampli apartament amb finestral que dona al jardí,  de José Novoa. Estrenada a la Sala Petita del TNC, el 3 de maig amb una permanència d´un mes, fins el 10 de juny, exhaurint totes les localitats, torna ara a un teatre amb més aforament convertint-se amb una de les estrenes teatrals més recomanables d´aquest estiu. L´obra i Oscar Wilde The importance of being Earnest (a Catalunya traduit per Frank per jugar amb el doble sentit amb la franquesa, en anglès earnest vol dir seriós), va ser estrenada el 14 de febrer de 1895, just tres mesos abans que Oscar Wilde (Dublin-1854-París-1900), fos empresonat al llarg de dos anys per la seva tendència homosexual.  Aquesta obra perfecte en la seva estructura d´alta comèdia romàntica amb final feliç, ha estat comparada al Somni d´una nit d´estiu de Shakespeare. Dins del joc d´embolics, aparentment intranscendent dels seus, aparentment frívols protagonistes, hi ha una sàtira plena de profunditat de la societat conservadora i els seus hipòcrites valors. Els diàlegs i les repliques són brillants i estan plenes d´un càustic cinisme. Us aconsellem la compra del llibre a la sortida del teatre. També el trobareu amb facilitat i amb edicions diverses a qualsevol llibreria. Versions cinematogràfiques El 1952 es va fer la primera versió dirigida per Anthony Asquith (Pygmalion, Hotel Internacional, El Rolls Royce amarillo..) i el 2002, es va fer una nova versió amb un repartiment de luxe en el que hi eren Ruppert Everett, Colin Firth i Judi Dench. Per YouTube, es pot veure la versió de Estudio 1-TVE, amb Lola Herrera, Francisco Valladares, Margot Cottens y Rafael Alonso, entre d´altres, dirigida per Juan Guerrero Zamora. Aquella històrica i remarcable televisió en blanc i negre i aquells inoblidables Estudio 1.   Sobre la vida d´Oscar Wilde, cal destacar tres pel.lícules. Dues realitzades l´any 1960, Oscar Wilde, portagonitzada per Robert Morley i Los procesos de Oscar Wilde, amb Peter Finch de protagonista i amb James Mason, de co-protagonista. En data més recent, Wilde, estrenada  1997 i protagonitzada per Stephen Fry.   La Brutal Produccions Va ser creada i està dirigida per David Selvas (21-12-1971), el 2011 i ha produït diset muntatges entre ells Don Juan, amb Julio Manrique, i Santa Nit, la primera obra teatral de Cristina Gebenat, que conjuntament amb Julio Manrique, forma  part de l´equip de gestió. www.labrutal.com Les dues Paules A la Paula Malia (1990),  segur que la identifiqueu dins del grup musical humorístic The Mamzelles (www.facebook.com/The-Mamzelles), i el 2016, va protagonitzar un episodi dins la sèrie Cites a TV3. La Paula Jornet (Sant Cugat del Vallès, 1996), va créixer en la sèrie televisiva La Riera des dels 13 anys. Dins del món musical és coneguda com a Pavvla i va gravar el seu primer disc, Creatures, desprès d´una estància a Anglaterra, el 2016, iniciant una gira per diversos països que va finalitzar el 10 d´abril a la Sala Apolo de Barcelona.  http://luup.cat Altres versions de l´obra estrenades a Barcelona El 2011, al Teatre Gaudí, dirigida per Iván Campillo, amb Laura Sancho, Miquel Agell, Ferran Castells, Clara Galí, Manel Solàs i Montse García Saguès. Dos notables muntatges en els darrers anys. El 2015-16, dirigida per Emilià Carilla al Teatre Akadèmia,  amb Cristina Cervià, Àngela Jové, Marc García Coté, Toni Más, Enka Alonso, Silvia Forns i Victor Pí. Text : [email protected]

Es diuen La Brutal, i ara que l’adjectiu ha esdevingut mediàtic, també ens és prou útil per definir el festival escènic que la companyia capitanejada per David Selvas ha organitzat fins fa pocs dies a la Sala Petita del TNC i que ben aviat espodrà tornar a veure al teatre Poliorama. Considerada com l’obra mestra d’Oscar Wilde, The Importance of Being Earnest es va estrenar el 14 de febrer de 1895 a Londres i des d’aleshores no ha deixat de pujar als escenaris de mig món, ja que, entre molts altres motius, no ha perdut el seu encant. En ella, l’autor irlandès hi ridiculitza els costums i el comportament hipòcrita de les classes privilegiades de la seva època. Sempre, però, des de l’alta comèdia, d’un humor exquisit i intel·ligent i d’un esmolat esperit crític que atiava contra la rigidesa i la intransigència. També és veritat, però, que a hores d’ara la pàtina un punt romàntica o naïf d’alguns dels personatges podria suposar un entrebanc per als gustos actuals. Excepte, és clar, si el text va a parar a mans d’algú capaç de saber-li donar la volta i descobrir-hi possibilitats insospitades, com per exemple una vena pop i acostar-lo als musicals que ens ofereix la gran pantalla per fer-ne un espectacle que, seguint las conegudes peripècies dels aspirants a Franck, s’omple de ritme, vivesa i lluminositat. David Selvas –des d’una direcció gràcies a la qual passarà directament a formar part de la millor nòmina de directors teatrals de casa nostra– i Cristina Genebat –revelant, un cop més, la seva àgil llibertat traductora– han construït un muntatge sensacional que, des d’una òptica contemporània i sense menystenir en cap moment l’original, aconsegueix millorar el text. La versió de Selvas i Genebat l’encerta novament en donar-li aquest punt més lliure i descarat que ja posseeix l’obra i embolcallar-la d’una atmosfera intemporal que ens l’acosta sense anul·lar-ne el regust victorià. Aquest plantejament festiu, jove i juganer no tindria, però, tant de ressò sense el bon treball interpretatiu de tot el grup, que hi aporta dinamisme, frescor i unes espurnejants bombolletes –sobretot femenines– que no paren de pujar. Laura Conejero, impecable i espectacular, situa el seu personatge secundari (Lady Bracknell) a un primer pla tot convertint-lo gairebé en el principal; David Verdaguer –imprescindible en propostes d’aquest caire – i Miki Esparbé –clarament en alça– s’adapten com un guant al parell de simpàtics tarambanes que són Algernon i John; les dues Paula –Jornet i Malia– exhibeixen gràcia, veu i, en el cas de la primera, una agradable faceta com a cantant i compositora; mentre que Norbert Martínez (desdoblat en Lane i reverend) i Mia Esteve brillen com a parella madureta i festejadora, especialment en el duo de “la melmelada”, un dels números musicals més encertats d’aquest divertimento encisador anomenat La importància de ser Franck.

Magistral salt mortal. Oscar Wilde es un autor que dóna molt de respecte per fer-hi adaptacions. Perquè es un mestre i en la seva fusteria teatral hi posa les repliques brillants de contrapunt, d'ornament. I es fa impossible moure'l un centímetre del temps i dels personatges que va crear fa un segle. David Selvas i Cristina Genebat han traslladat aquesta deliciosa alta comèdia (d'una peripècia un tant ingènua però que tothom compra que acabi amb un happy end) en un to pop. És la clau de volta perfecta. Efectivament, el somriure naïf de La, La Land transita pels actors i pels espectadors durant bona part del muntatge. Les màximes de Wilde cauen afilades sempre dins de la diana i, dites com si res, des del major cinisme, amb una provocació constant (i que fa molt recomanable la compra del llibre a la sortida del teatre). La peça respira un bon rotllo (similar a L'hostalera en la que també hi intervenia David Verdaguer) molt necessari en aquests mesos convulsos polítics. Evidentment, no és mirall de ningú ni pretén desenvolupar cap gran tesi. Es canten les vergonyes aristocràtiques i son un bon espai per fer-ne escarni sense sortir-ne ferit. Les interpretacions són d'aquella frescor còmplice, d'un joc que tothom hi és convidat. Per això Norbert Martínez fa un paper de cambrer desmenjat i de mossèn enamoradís i predisposat magnífic, Laura Conejero assumeix el paper de víctima en aquells espais de llibertat que la moral és motiu de ridícul (magnètica, amb unes pauses que esclaten). Miki Esparbé i Verdaguer fan un duel constructiu de bons vivants que es pensen ser més llestos que l'altre. Mia Esteve canta a l'amor madur divertidament. I les dues Paules (Paula Jornet i Paula Malia) posen el toc musical, de rebequeria infantil, de màgia inesperada quan arrenquen a cantar despreocupadament. El paper femení segueix sent molt subordinat al domini dels xicots però, en aquesta intimitat (certament la casa pairal esdevé un bosc d'Arden dels millors Somni d'una nit d'estiu), proven d'imposar condicions ben absurdes (que fan replantejar-se el canvi de nom amb bateig pel mig). La peça, que ja ha venut tot el paper a la Sala Petita del TNC, es traslladarà al Poliorama al juliol. Ja poden correr a comprar entrades perquè desapareixeran ràpid. És cert que l'estiu convida a la platja, però és que aquesta obra porta una alenada fresca molt més agradable que les llepades d'aigua salada. I sense necessitat d'arrebossar-se de sorra a la tovallola caldejada.

La, la, la... i més la, la la... I una picada d'ullet a «La La Land», aquella comèdia cinematogràfica del guionista i cineasta Damien Chazelle que, a la vegada, amaga una altra picada d'ullet sota el títol mirant a una expressió angloamericana, “lalaland”, que diuen que es refereix aproximadament a aquell país o a aquells individus que no tenen contacte amb la realitat. Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900) ho va tenir clar quan va escriure «The Importance of Being Earnest» (sabuda és l'opció de Frank en les versions catalanes de l'obra per facilitar el joc de paraules entre el nom de fonts i l'adjectiu de franquesa, cosa que en anglès es resol amb Ernest i seriós) i se la va jugar el 1895, a Londres, satiritzant la seva societat victoriana i segellant així la seva carrera dramàtica tres mesos abans de ser empresonat un parell d'anys per la seva tendència homosexual. ¿Però n'hi ha prou amb tirar de veta d'una de les obres més emblemàtiques d'Oscar Wilde? Tal com raja, no. El text —l'autor, de fet, ja ho admetia sorneguerament— sona en alguns moments, avui en dia, a carrincló. I aquí és on entra en joc la mà de la versió que han elaborat de cap i de nou David Selvas i Cristina Genebat, des de la companyia La Brutal i que han reconvertit «La importància de ser Frank» en una comèdia romàntica a l'estil del cinema de tarda de diumenge amb un evident ressò de la popular «La La Land». L'esporgada i raspallada textual de La Brutal ha guanyat per la banda del surrealisme cantat —i això que no havien advertit que el muntatge fos un musical!— i el perill de caure en el tòpic romàntic, que li va anar molt bé a Oscar Wilde per ridiculitzar els seus coetanis, desapareix del tot sota aquesta ambientació acolorida entre ingènua i simpàtica que activa la «marxeta» de tots els intèrprets, els fa cantar, els fa moure coreogràficament, els «ofereix feina» de camàlics per uns moments en una floristeria, i els enlaira, sobretot després dels primers trenta minuts, fins arribar a l'hora i tres quarts de durada de la història camí de la sorpresa final, amb una escena carregada de nostàlgia infantil amb bagul dels records i cavallet de cartró inclòs. ¿I qui hi ha darrere d'aquesta mirada musical a «La importància de ser Frank»? Doncs es pot afirmar sense menystenir la resta de la companyia que hi ha, sobretot, l'actriu i cantant (o la cantant i actriu) Paula Jornet (Sant Cugat del Vallès, 1996) —des dels 13 anys va créixer amb la sèrie «La Riera» de TV3— coneguda en el món musical amb el nom artístic de Pavvla i que aquí té encomanat el personatge més jove, el de la neboda Cecily Cardew, una criatura enamoradissa a distància, disposada a no perdre el que considera que serà l'amor de la seva vida i que aquí ha canviat el diari personal adolescent per un cançoner. I al seu costat, una altra actriu i cantant (o també cantant i actriu), Paula Malia —els més seguidors faran memòria de The Mamzelles— que en el paper de Gwendolen Fairfax, una altra enamoradissa sense fronteres, fa de contrapès musical del protagonisme que va adquirint per mèrits propis Paula Jornet. El muntatge de la companyia La Brutal, que dirigeix David Selvas, té altres atractius que sembla que els espectadors han detectat a l'avançada exhaurint totes les localitats i obrint així la porta a una imminent reposició en circuit comercial. Hi destaca amb força l'actriu Laura Conejero, en el paper de Lady Bracknell, amb un domini ben travat dels diferents matisos que exigeix el seu personatge entre les aparences del present i la realitat personal i familiar del passat. També els actors Miki Esparbé (John Worthing) i David Verdaguer (Algernon Moncrieff) aguanten el pes dels dos amics que tenen l'habilitat de posar els peus a la galleda i destapar el pastís de doble vida que els ha embolcallat tota la vida. I encara l'actor Norbert Martínez, que fa doblet entre el majordom Lane i el Reverend Canon —amb bateria inclosa—, i el retorn als escenaris de l'actriu Mia Esteve, en el paper de Leticia Prism, la institutriu, arrodoneixen una troupe compacta que irradia lluminositat a una obra a més de cent anys vista que l'equip artístic ha vestit intemporalment i ha situat en una escenografia molt de plató perquè, una vegada més, ahir, avui i sempre, al cinema tot acostuma a ser bonic. (...)