Ho diu Harold Bloom. I si ho diu algú capaç d’establir un venerat ( tot i que
de vegades  discutit ) cànon sobre les
obres imprescindibles de la literatura occidental, no serè jo qui tingui la
gosadia de negar-ho. Afirma Bloom que The Importance of Being Earnest és
la millor comèdia britànica des de la shakesperiana Nit de Reis. I molt
probablement tingui raó ,perquè tal i com afegeix el mateix Bloom som davant d’
“una obra miraculosa: perpètuament fresca i refrescant ;l’obra mestra de
Wilde”. Per cert que a casa nostra hem tingut en pocs anys l’oportunitat de
gaudir en tres ocasions d’aquest miracle de comèdia, que no fa masses estius va
passar pel Teatre Gaudí Barcelona servida amb ben correcte classicisme, i que
més recentment encara es va deixar caure per l’Akadèmia en una versió tan
atenta al subtext que de vegades deixava passar de llarg el magistral humor del
text. Això sense comptar el DVD que recull el molt impecablement  “british” i excel·lent  muntatge de l’obra que va triomfar a la
cartellera londinenca l’any 2015, interpretat per un brillant  David Suchet transvestit sota la pell de  Lady Bracknell ( sí; la mateixa Lady  amb la qual fa ara mateix meravelles Laura
Conejero). Si voleu recuperar la genuïna atmosfera victoriana que va acompanyar
l’estrena de l’obra al seu moment, no us perdeu aquest enregistrament.

Però és el que tenen les comèdies que semblen
un miracle: per molts cops que t’hagis rigut amb elles encara et poden
sorprendre generant en tu una rialla inesperada, quan hi ha algú amb prou
talent com per presentar-la davant teu d’una forma que mai no havies vist ni imaginat.
I aquest és el cas de David Selvas i de l’equip artístic de La Brutal que ,
aliats amb el TNC, han convertit l’irresistible divertiment de Wilde en un no
menys irresistible muntatge, d’aquells al llarg dels quals comproves com fins i
tot l’espectador que ha entrat al teatre amb la cara més seriosa, s’acaba
finalment rendit incondicionalment al joiós humor de la festa escènica . Un
humor que Selvas i els seus han farcit de ritme pop i cançons –tantes, que de
vegades situen l’espectacle al llindar del musical,  tot i que sense acabar mai de donar el pas -,  i d’originals resolucions escenogràfiques (
impagable ,el moment en el qual tota la companya converteix un elegant saló
londinenc en un eufòric jardí mentre executa una eixerida coreografia de Pere
Faura ) . I al qual li han canviat la seva temporalitat inicial, per deixar
clar que els absurds genials  mitjançant
els quals Wilde no solament se n’en reia de les convencions i hipocresies de la
seva època  sinó que feia que se n’en
rigués el mateix sector del públic cap el qual llançava les seves ironies, encara
que els canvis de context, continuen estant meravellosament esmolats.

Selvas i Cristina Genebat han preparat una versió
de l’obra que retalla d’aquí i d’allà. I que potser modifica lleugerament la
idiosincràsia d’alguns dels personatges: penso especialment en la parella
formada per la institutriu Leticia Prism i el reverend Canon Chasuble (aquí
ficats en la pell d’una excel·lent Mia Esteve i d’un eficaç Norbert Martínez al
qual li toca desdoblar-se per exercir també funcions de majordom )que han
perdut un xic la seva babau ingenuïtat plena de romanticisme reprimit per
lliurar-se a un joc  maliciós . Tant, com
per convertir una cançó sobre l’ús metafòric de la melmelada en quelcom molt
proper a un cuplet picant del Paral·lel d’altres temps: la  despistada ( molt despistada) senyoreta Prism
original, mai cantaria coses així donant-li aquesta intenció, si fos conscient
–aquesta dona de vegades no es conscient del que fa!- del que està cantant!
Però tant sa val. Aquestes petites infidelitats potser alterin una mica el
caràcter que Wilde li va imprimir als protagonistes de la comèdia , però no
rebaixen en absolut l’exhibició d’enginy de qui els va crear.

Selvas compte per això amb un repartiment a
l’altura de les circumstàncies. Començant, com ja ho he fet abans, per una
sensacional Laura Conejero . Des de sempre, Lady Bracknell ha estat un
d’aquells personatges falsament  secundaris
capaços de menjar-se tot el que tenen al seu voltant un cop irrompen a
l’escenari: no per res, actors protagonistes com ara Suchet han volgut també
fer-se la seva. I Conejero , ben conscient d’això, es fa també seva a la Lady
amb cada gest, amb cada modulació de la veu per tal d’aconseguir  que cada rèplica del personatge llueixi en tot
el seu mordaç esplendor , amb cada mirada còmplice – tot i que no exempta de
l’arrogància que li correspon a  tan
senyorial personatge – adreçada al públic que té davant seu. Parlant de
complicitats: la que estableixen amb molta gràcia  l’Algernon de David Verdaguer i el John de
Miki Esparbé ( o potser hauríem de començar a anomenar-los Frank a tots
quatre?)  , en va també ben plena de
química. Encara que tampoc es quedin curtes –crec que es creixen a mesura que
avança la funció-  la Cecily de Paula
Jornet ( a la qual li devem també els temes musicals de l’espectacle) i la Gwendoline
de Paula Malia, aquestes noies incapaces de confiar el seu amor i la seva vida
a ningú que no es digui Frank ( ja ho sabeu nois; o us torneu a batejar o ho
teniu tot perdut). Us sembla una condició absurda ? I doncs; ben mirat, tant
com pugui ser-ho qualsevol dels irracionals condicionants que posem en marxa a
l’hora d’enamorar-nos d’algú altre, sovint mancats de la més elemental lògica .
Com diu David Selvas, al cap i a la fi elles “viuen amb tanta o més intensitat
la seva vida somniada que no pas la vida real”. I això – com diu també Selvas,
i com segurament subscriuria el mateix Wilde- no deixa d’expressar un sentiment
de llibertat que va més enllà dels límits imposats per la realitat. I com diu
un altre personatge de Wilde que no surt a aquesta obra però que el dossier de
l’espectacle ha tingut la gentilesa de tenir en compte “com més estudiem l’art,
menys cas li fem a la natura. El que de veritat ens revela l’art és la falta de
pla de la natura, les seves singulars barroeries, l’extraordinària monotonia ,
la condició absolutament inacabada”. Indubtablement, l’art de Wilde revela
aquests trets de la natura humana, i ens fa riure d’ells i de nosaltres
mateixos. I així ho podem comprovar de nou gràcies a aquest muntatge (al qual –
ja posats- potser li sobri alguna lleugeríssima 
reiteració musical ) que sap com fer-li justícia al mestre sense
renunciar mai a la inventiva.