La dona del tercer segona

Les reunions de comunitats de propietaris s'han introduït d'un temps ençà al teatre segurament perquè l'habitatge i els seus problemes s'han convertit en una qüestió d'urgència social. Ja en van parlar fa uns quatre anys els de La Calòrica amb aquella obra sobre el canvi climàtic de títol més que llarg, «De què parlem quan parlem...», etcètera, etcètera, però que amagava el conflicte d'un edifici amb els baixants fets una quisca per als del local d'assaig. Precisament també en parlen ara mateix els de la companyia Epidèmia Teatre, amb una versió bufa i rebufa de «Les Noces de Fígaro» al Teatre Akadèmia. I n'havia parlat l'autor Víctor Borràs Gasch amb l'obra «La dona del tercer segona», estrenada el 2021 dins el Grec a la Sala Atrium, reconeguda després amb raó, tant per la seva temàtica, com, sobretot, per la interpretació imponent de l'actriu Àurea Márquez. És una bona notícia, doncs, que la companyia Teatre Nu no hagi deixat al rebost aquesta peça, «La dona del tercer segona», i després de la represa d'una gira, que s'hagi instal·lat ara, només amb funcions els dilluns i dimarts, a l'Espai Texas, en una altra de les recuperacions de muntatges que es mereixen una segona i una tercera oportunitat. El dramaturg Víctor Borràs Gasch planteja en aquesta obra una qüestió sovint amagada sobre la salut mental i com això afecta els que envolten el jove amb el transtorn diagnosticat i com pot afectar o com pot ser percebut pels que conviuen en un edifici comunitari. «La dona del tercer segona» té com a protagonista una mare que treballa de dependenta en una carnisseria de supermercat, que es troba a la ratlla de la cinquantena i que, a l'hora del torn obert de paraula de la reunió de veïns es veu obligada a treure la cara perquè el seu fill, d'uns vint-i-tants anys, afectat per la malaltia mental, ha fet malbé, en un atac incontrolat, totes les bústies del vestíbul, justament pocs dies després que la comunitat havia decidit renovar-les per unes de noves. Allò que, en un altre cas, es consideraria un simple acte de vandalisme, aquí pren un caràcter diferent que afecta no només la mare que ha de treure la cara davant del veïnat, sinó que apel·la a la consciència de tots els altres veïns. Més que una justificació, la Raquel, aquest és el nom de la protagonista que interpreta l'actriu Àurea Márquez, fa una confessió en veu alta. I en un discurs d'aquells que no es poden resumir amb una frase administrativa a les actes, parla amb una profunda sensibilitat del transtorn que pateix el seu fill, del patiment que l'afecta com a mare, dels esculls que troba en els ajuts que omplen la boca dels polítics dels departaments socials de torn però que són una mentida quan es posen sobre el paper i no arriben mai als afectats, i de la responsabilitat que la societat en conjunt té sobre l'actitud de rebuig comunitària que a vegades es viu i sobre la tan sovint experimentada mala gestió de l'administració. La força de la posada en escena, superada amb escreix per Àurea Márquez, té el suport de la projecció al fons del fill de la Raquel, en un videomapatge d'Anna Oset, que compta amb la col·laboració de l'actor Samuel Manrique i que ajuda a no deixar en l'anonimat el rostre del fill de la Raquel que es converteix, en el fons, en el protagonista absent del drama domèstic. Cada funció d'Àurea Márquez es converteix en una mena de reunió d'escala on els espectadors només poden callar i escoltar, però no quedar al marge d'un conflicte personal aliè que potser havien resolt posant-se una bena als ulls, deixant de saludar el jove malalt mental per evitar qualsevol reacció inesperada i fer, en canvi, la gara gara a la mare com si no passés res. Sembla que «La dona del tercer segona» va néixer a partir d'una experiència viscuda o coneguda de l'autor o la companyia. Pel temps transcorregut des de la seva estrena, ara pot semblar ficció, però continua traspuant molta veritat i un punyent realisme, una veritat i un realisme que l'actriu s'ha fet seus i que, amb la mà destra de la direcció d'Ivan Benet —actor també que coneix prou bé els perills de l'escenari quan s'hi deixa un intèrpret en solitari— s'enlaira fins a trobar el punt àlgid del drama que viu la dona del tercer segona, amb un passat de maltractament, lluitant per mantenir tota sola la casa, amb poca capacitat de paraula i amb pocs recursos per resoldre els intríngulis burocràtics. «La dona del tercer segona» és tot un retrat sociològic que també podria recordar el que l'autora Marilia Samper va estrenar a la Sala Beckett uns anys abans amb el títol tan enganyós de «L'alegria» i on, allí, un fill amb paràlisi cerebral, és el leit motiv d'una altra petita comunitat de veïns, un espai urbà multitudinari tan poc explorat com ric en multitud de petits drames que conviuen amagats sota l'estora tot i que siguin coneguts de tothom qui els trepitja.

La salut mental és un d’aquells problemes que es mouen en el terreny dels tòpics fins que toca viure’ls en pròpia pell. És aleshores quan tot el seguit de premisses associades a aquesta circumstància esdevenen reals i, molt sovint, fins i tot més transcendents que quan es circumscrivien al terreny teòric. Abordar sense embuts el tema i portar-lo fins a extrems aparentment impossibles és una de les virtuts de La dona del tercer segona, un text de Víctor Borràs que, a més, facilita a Àurea Márquez una plataforma des de la qual desplegar el seu bon fer actoral. La dona del tercer segona és un monòleg en la qual una veïna ‘compareix’ a la reunió de la seva comunitat de veïns per admetre que l’incident que s’hi ha registrat és, indirectament, culpa seva i, més important, demanar-los un favor extremadament controvertit davant del qual els veïns —el públic en aquest cas— no poden quedar indiferent. Borràs encerta en dosificar la càrrega de fons de manera que l’espectacle s’emporta per endavant tot el que troba i dibuixa molt bé el personatge central i únic per afegir al conjunt tot un seguit de lectures que permetin als espectadors fer-se la seva pròpia composició de lloc. Qui té problemes de salut mental? Els problemes de salut mental són individuals o resultat d’un context? S’irradien fins a esdevenir col·lectius? Aquest monòleg in crescendo acaba convertit en un veritable tour de force de Márquez, defensant el seu personatge a capa i espasa, amb una enorme energia i, sobretot, amb un gran encert tècnic. I això que la seva creació és perillosa. La protagonista es mou en aquell fil tant prim que separa la versemblança de l’esperpent i guanya la partida. La seva és una gran interpretació, pròpia de la gran actriu que és i cal agrair a Ivan Benet, el director, que hagi sabut treure tot aquest suc i, a la vegada, l’hagi contingut per evitar que s’esbarriï. L’escenografia de Clàudia Vilà i les projeccions d’Anna Oset aconsegueixen, per si tot plegat no fos prou, afegir més capes de discurs a la proposta, reforçar-ne l’element tràgic i, en definitiva, portar el conjunt un punt més enllà.

La Raquel és la constatació que vivim més amnutegats que mai i, alhora, més distants que mai. viure en una escala significa discutir-se (sovint) per qualsevol nimietat; no pas donar suport a un individu de la comunitat. I les reunions d'escala (d'això fa temps que hi insisteix el director artistic de la Sala Beckett, Toni Casares) són pou de contrastos. Marilia Samper en feia un preciós fretrat a L'alegria. Ara és Víctor Borràs que proposa un monòleg de giragonses inacabables que fan perdre la paciència per la Raquel i, al cap de pocs minuts, voler-la consolar i ajudar-la. Però costa fer la primera passa. Potser revelar-se vulnerable i demanar ajuda pot acabar sent contraproduent en aquestes reunions a peu de replà, en què compten més les frustracions dels altres veïns en reunions anteriors que la demanda de la del tercer segona.Àurea Márquez torna a fluir amb un personatge estrany. A diferència de la simpatia (i un punt de desconfiança) del M'hauríeu de pagar de Jordi Prat i Coll, ara és una dona que es mostra insegura, nerviosa, amb tics i contínues digressions en el seu discurs, que s'encalla, que no avança. Té un prec clar que vol exposar a la reunió de veïns, però no s'està de comentar la seva dèria de netejar les màquines d ela carnisseria; la relació amb l'home que la pegava; la situació del fill que sap escriure cartes d'amor però que té reaccions antisocials. L'actor Ivan Benet (que ja es va estrenar de director amb La lleugeresa i altres cançons, 2018) deixa el personatge sol, sense cap rastre del desperdici que causa la trobada de la dona del tercer segona amb els altres veïns. Aparentment inestable, nomé spuntualment es projecten imatges del seu fill de 22 anys, que reforcen la sensació de perill o de ingenuïtat adolescent, en el passatge narrat de la mare.La Raquel demana en directe, mirant als ulls, quasi plorosa, una denúncia per poder saltar-se la burocràcia sanitària. Una mare coratge, que s'estima el fill i que entén que ell no és capaç de treure's aquests malsons sols prefereix marcar-lo sense que ningú prengui mal; insinua algun capítol anterior al bar però insisteix que el fill és tou i imaginatiu quan està alliberat dels seus turments. Sembla una solució raonable, quasi una invitació a resoldre un desgavell amb les bústies acabades d'estrenar de l'edifici de 30 veïns. Però el més terrible de tots és que els espectadors (convertits en aquests veïns d'escala que pràcticament mai s'havien creuat amb la Raquel a l'escala (l'ascensor no l'agafa mai, que li provoca angoixa) sospesem què impicaria fer aquest escrit i a què ens exposaria. Les bones obres, les causes justes es prefereixen fer-les (i difondre-les) si es produeixen fora d el'escala de veïns. El missatge escrita mà, amb gotes de plor, dins de la botela segueix surant mar enllà a l'espera que algun veí, conegut o no, el reculli i l'abraci.